He estat tres dies a Camprodon, des del dilluns fins al dimecres d'aquesta setmana, però el dimarts ja vaig anar caminant a La Roca a deixar una flor sobre la tomba del pintor Joan Ponç (Barcelona, 1927-Saint-Paul-de-Vence, 1984) que es troba al costat mateix de la casa que va ocupar durant les seves estades en aquest petit nucli rural del Ripollès, a tocar de la roca que li dóna nom, i que, segons deia el mateix Joan, era un troç de meteòrit caigut del cel, d'acord amb la seva visió natural d'una realitat que ell entenia més a prop del cel que de la terra, en dinàmica plàstica de perfils màgics i tempestuoses i fosques complexitats.
Em va emocionar deixar la flor sobre la tomba d'en Ponç, mentre tocava la irregular llosa que cobreix les seves restes, perquè, sense arribar a l'amistat, i tot i la diferència d'edat, ell del 1927, i jo del 1951, entre ell, com a pintor, i jo, com a periodista cultural, de ràdio i televisió, es va establir un lligam particular, per diversos sincronismes emocionals i plàstics, des que el vaig anar a trobar, per primera vegada, a Ceret per preparar la filmació d'un programa biogràfic per TVE, fins a poc abans de la seva mort quan el vaig entrevistar, telefonicament, per Catalunya Ràdio, en la que seria la seva última entrevista pública i un document important en la seva biografia que, la veritat, dec tenir arxivat en algun lloc desconegut, enregistrat, entre moltes altres veus, en algun d'aquells vells cassettes que, aleshores, poblaven la terra.
Joan Ponç va ser un dels tres pintors del "Dau al Set", amb Antoni Tàpies i Modest Cuixart, al costat de Joan-Josep Tharrats, l'editor, i després també pintor, de la revista que va donar nom al grup i moviment plàstic corresponent, el poeta Joan Brossa, i el filòsof Arnau Puig, junts per protagonitzar un dels moments més interessants de la història de l'art català, a mitjans del segle XX, en dinàmica figurativa de profunditats psicològiques, espirituals i màgiques, de la qual, en Joan Ponç va ser un dels representanats més genuins, el defensor més sensible, i el més fidel seguidor al llarg de tota una vida malmesa per tempestes psicològiques i físiques que van deixar els seus rastres sobre el seu rostre i sobre tot el seu univers pintat.
L'atzar ha fet que jo, ara ja com a pintor, tingui exposició a l'Esglèsia Vella de Castellfollit de la Roca, a la Garrotxa, i visiti, circumstancialment, la tomba d'en Joan Ponç, a La Roca, del Ripollès, tot recordant les estones compartides i algunes coincidències d'estil, ja que algunes persones m'havien dit que jo, ja de jove, dibuixava com en Ponç, de la mateixa manera que, ja d'una mica més gran, el vaig pintar com el personatge corresponent a la "Ç" en un alfabet plàstic que vaig presentar a la galeria SETBA de Barcelona l'any 2009.
No t'oblido Joan, i t'agraeïxo tot el que em vas donar només parlant-me mentre m' ensenyaves els teus dibuixos i les teves pintures.
Claudi, jo també vaig rebre l'impacte PONÇIÀ quan tenia uns 17 anys veient una exposició seva a Dau al Set... I correm-hi cap a casa i Rotring en mà a fer PONÇETS...
ResponElimina