El blog de Claudi Puchades: La Segona Porta del Laberint de la Mar

LA SEGONA PORTA

Assegut al terra, amb les cames creuades, tornava a examinar totes les portes.

No es podia treure del cap al gos. Va pensar que el millor seria tornar per a preguntar-li per què li havia dit que marxés..... Es va dir: “Si torno a entrar per la porta que he sortit, és a dir, per la número 2, el trobaré de seguida”.

Va caminar a poc a poc. Va obrir la portar i va creuar el llindar amb decisió. Quan se li va adaptar la vista es va adonar que no era al bosc..... Va mirar cap a la sala: havia desaparegut!..... només podia anar endavant.....

Va recordar les paraules que la bruixa li havia dit al gos: “El que hi ha darrera de cada porta és diferent per a cada persona..... i és diferent en cada moment”.

Va mirar al seu voltant i es va estremir en comprovar que no hi havia res..... estava envoltat de res:

no hi havia llum..... ni foscor

no hi havia silenci..... ni murmuri..... ni soroll

no hi havia un lloc per seure..... ni un lloc per estar dret

no hi havia brutícia..... ni netedat

no hi havia fred..... ni calor

no hi havia aire..... ni respiració

no hi havia endavant..... ni endarrere

no hi havia amor..... ni indiferència..... ni odi

no hi havia buidor..... ni plenitud

no hi havia alegria..... ni tristor

no hi havia felicitat..... ni infelicitat

no hi havia passió..... ni amb-passió..... ni compassió

no hi havia paraules..... però podia pensar.....

Es va sorprendre en veure que podia pensar. Va caminar..... encara que en realitat no estava caminant, perquè no hi havia camí..... perquè ni avançava ni s’endarreria.....

Anava pensant..... Si no hi havia res potser és que no era enlloc..... però podia pensar..... fins i tot podia recordar..... Va recordar la frase d’aquell pensador: “Pienso, luego existo”..... va recordar quan era estudiant, quan les classes eren en castellà..... “Pienso, luego existo”..... Va recordar que alguna vegada havia pensat que volia no-existir..... però podia pensar que volia no-existir i, per tant, existia.....

De sobte va notar una presència..... hi havia alguna cosa, al mig del no-res, hi havia alguna cosa!..... Es va girar i ho va veure..... allò li resultava extremadament familiar, encara que no podia dir què era..... o qui era.....

Sense saber ben bé per què, va preguntar: “Què fas aquí?”..... Allò (aquella cosa o aquella persona) se’l va mirar amb un somriure irònic..... i l’home va tornar a preguntar:

Home: Què fas aquí?

Allò: Segueixo el camí.

Home: No hi ha cap camí !

Allò: Segueixo el teu camí.

L’home va mirar al terra, és a dir, va mirar cap al seus peus, perquè en realitat no hi havia terra, i va veure un camí que acabava just on ell es trobava:

Home: Abans no hi havia aquest camí, d’on ha sortit?

Allò: L’has fet tu.

Home: Jo?..... on sóc?

Allò: On creus que ets?..... On volies anar?

Home: Volia anar al bosc, a veure el gos..... però això no és el bosc!

Allò: Potser sí o potser no..... al cap i a la fi, volies anar al passat..... i és a on has arribat.

Home: Al passat?..... però si no hi ha res!

Allò: És clar!, el passat no existeix.

Home: No diguis “xorrades”..... és clar que existeix el passat..... jo ho he viscut!

Allò: Exacte!!. Tu ho has viscut, no el vius ara..... ha existit però no existeix.

Home: Però sense el passat no existiria el present.

Allò: Tens raó..... fins i tot per a un recent nascut el present existeix perquè hi ha hagut un passat.

Home: Et refereixes al seu passat com a cèl·lula, no?

Allò: Bé, és cert que té un passat com a cèl·lula, però a més el passat dels seus pares forma part del seu passat, perquè sense aquell passat el nadó no existiria..... Però, a més, el passat cel·lular del nounat forma part del passat del seus pares..... És a dir, el teu passat forma part del passat d’altres persones i, de la mateixa manera, el passat d’altres persones forma part de teu passat.....

Home: D’una banda, m’estàs dient que el passat no existeix..... i, de l’altra, m’estàs dient que el passat és una cosa tan important que, fins i tot, esdevé un lligam entre tota la humanitat.....

Allò: Molt bé!!..... veig que em segueixes..... Ara anem una mica més enllà: La cosa més..... diguéssim tangible (per posar-li un mot) que ens queda del passat són els records, però els records no són més que les interpretacions personals que cadascú fa del fet real (un mateix fet és explicat de maneres molt diferent per les persones que l’han viscut, a vegades, fins i tot, les versions són totalment oposades).....

Home: Sí, però, sigui la que sigui, el cert és que la versió existeix.

Allò: Existeix el record de la versió, però el fet ja no hi és..... Ningú, digui el que digui o faci el que faci, pot canviar el fet, o la manera en que tu ho has viscut..... i no el pot canviar perquè no existeix, ha existit però no existeix!

Home: Però què em dius d’aquest camí? Aquest camí existeix, està dins del passat però existeix ara.

Allò: Goita!! Aquesta observació està força bé. Vejam, aquest camí existeix ara, molt bé, però recorda que quan vas arribar no existia.

Home: “Quan vaig arribar” forma part del passat, jo et parlo d’ara, del present: Aquest camí existeix ara..... i està dins del meu passat.

Allò: Veig que ets molt ràpid, però escolta’m un moment: Quan vas arribar el camí no hi era, aleshores et vas adonar que podies pensar i vas començar a recordar coses..... és a dir, vas recordar i, per tant, vas crear un lligam entre el passat i el present:

Vas agafar el record d’un esdeveniment del passat i el vas portar al present. Vas recordar la frase aquella de “Pienso, luego existo”, després vas recordar que alguna vegada havies pensat que volies no-existir..... Aleshores va aparèixer el camí, perquè el passat no es pot canviar, però les experiències viscudes i els aprenentatges que es desprenen d’elles, així com les experiències no-viscudes i els seus conseqüents no-aprenentatges, poden enriquir el teu present.

Home: Entenc això de les experiències viscudes i els aprenentatges, però com poden les experiències no-viscudes i els no-aprenentatges enriquir el present?

Allò: Perquè no haver-les experimentat et dóna l’oportunitat de experimentar-les, és a dir, et dóna l’oportunitat de realitzar noves experiències (sensacions, emocions, pensaments, accions) i, per tant, d’adquirir nous aprenentatges..... No és aquesta la millor manera d’enriquir el present?

Home: Vols dir que el que hem fet o no hem fet, no té cap importància?

Allò: Vull dir que el passat no es pot canviar..... Pots canviar el teu present..... pots traslladar al present tots els aprenentatges del passat, però no pots traslladar el passat..... Pots realitzar en el present tot allò que ara penses que t’hauria anat bé fer al passat..... però res d’això no canviarà el passat, perquè no existeix.....

Home: Em sembla que no m’has contestat la pregunta: Vols dir què el que hem fet o no hem fet no té cap importància?

Allò: Vull dir que té la importància que tu li donis..... T’agradi el teu passat o te’n penedeixis, no el pots canviar..... Pots canviar el present, pots intentar evitar que es donin circumstàncies semblants a les del passat, i això incidirà sobre el present d’altres persones, però només fins on aquelles persones vulguin ser incidides..... perquè el present és un temps individual que creix, o es desenvolupa, dins de la col·lectivitat.

Home: Aquesta última frase.....

Allò: Sí, aquesta última frase encara l’he de polir una mica..... és que m’ha sortir així..... són les coses del present: sempre és en directe!!.....

A veure, en el teu cas concret, per exemple: Tu volies tornar a veure el gos per preguntar-li per què t’havia dit que marxessis, oi?. Doncs bé, el que el gos et contestés tindria la importància que tu li volguessis donar, però no van ser les paraules, ni les intencions o motius del gos, el que va afectar el teu present..... el que va afectar el teu present va ser la teva decisió de marxar, independentment del que va dir el gos..... Tu vas marxar i això va tenir unes conseqüències..... Si t’haguessis quedat, independentment de les paraules del gos, el teu present hauria esdevingut diferent.

Ara bé, si haguessis tornat a trobar el gos, li haguessis preguntat i t’hagués contestat : Això hauria canviat el passat?..... No!!, la resposta no hauria fet una altra cosa que, potser, canviar el teu estat d’ànim present, depenent de quina fos la resposta et posaries més content o més trist, però això no canviaria el fet que vas marxar.

Home: El passat ha passat..... faci el que faci o digui el que digui, no es pot canviar..... Així doncs, l’únic que puc fer ara és pensar si m’agrada el meu present o si vull fer algun canvi.....