Cercar en aquest blog

dimarts, 30 d’abril de 2013

Premis PHotoEspaña

PHotoEspaña atorga anyalment el "Premi PHE al millor llibre de fotografia de l'any a la ciutat d'Alcalà" que, en l'edició corresponent a l'any 2012, i d'acord amb la sensibilitat del jurat compost per la directora de la Fundació Lázaro Galdiano, Elena Hernando, el dissenyador Joaquín Gallego, i el director de la Fundació Antonio Saura. Casa Zavala de Conca, Miguel López, ha distingit amb el primer premi en categoria nacional el llibre "Urbes Mutantes, 1941-2012. Latin American Photografhy", amb el primer premi en categoria internacional el llibre "The Litlle Black Jacket", amb una menció especial en categoria internacional el facsímil "Photo express: Tokyo", i amb el premi a l'Editorial destacada de l'any,  l'alemanya Hatje Cantz.

"Urbes Mutantes" és el catàleg de l'exposició que, amb el mateix nom, pots veure encara, fins al 27 de maig, al Museo de Arte del Banco de la República de Bogotá, com a recorregut fotogràfic per diverses ciutats llatinoamericanes tots constatant els seus canvis arquitectònics i estructurals, culturals i socials, al llarg del segle XX, entre les dècades dels cinquanta i setanta, que ara publica RM/Toluca Éditions.

"The Litlle Black Jacket" mostra la reinterpretació feta per Karl Lagerfeld de la icònica jaqueta negra de Chanel, redissenyada per ser portada per gent de tots els sexes i de qualsevol edat, i fotografiada en el cos de diverses celebritats amb el toc creatiu de l'estilista Carinne Roitfeld, i el treball editorial de Steidl Publishers.




"Photo Express: Tokyo", recull, en format facsímil, el treball fotogràfic fet per Keizo Kitajima en particulars aventures nocturnes per la ciutat de Tokio, en el context estètics dels seus coneguts happenings, que va publicar, mes a mes, al llarg d'un any,  en petites carpetes, amb 16 imatges cadascuna, que són ara objectes de preuat culte per als seus incondicionals.


 

I, finalment, l'Editorial alemanya Hatje Cantz que es defineix com a pont natural entre l'art i la seva difusió, en el seu cas per mitjà de la publicació de llibres d'art, de fotografia i d'arquitectura, d'acord amb el lema que diu que allà on hi ha art, hi són ells.










Al marge que t'interessi aconseguir aquests llibres, pots veure'ls d'a prop a l'exposició "Los mejores libros de fotografía del año" oberta fins al 23 de juny a l'Antic Hospital de Santa María la Rica de Alacalà de Henares, amb tots els exemplars premiats i els finalistes, i totes les fantàstiques fotografies que contenen.


http://www.phe.es/



dilluns, 29 d’abril de 2013

Lluís Valls Areny

 

















La Núria Garcia, una de les tres llicenciades en Filosofia que es dediquen a la gestió, difusió i conservació de l'obra del pintor Lluís Valls Areny, m'ha despertat l'interès per conèixer el món creatiu d'aquest pintor nascut a Castellar del Vallès el 26 de juny de 1927, i trobat mort el 22 d'agost de 2007, als 80 anys, després de desaparèixer el dia anterior, quan  havia anat a passejar, com feia cada dia, pels boscos de la zona que tantes vegades havia contemplat per pintar-los posteriorment, sensible, per vivències directes, a l'encant plàstic del paisatge que l'envoltava.






La vida de Valls Areny, que signava com a "Vallsareny" les seves pintures, és la d'un home arrelat a l'essència de la seva població nadiua, Castellar del Vallès, interessat naturalment per l'art, però dedicat professionalment a la feina de carteria de la població, fins a l'any 1962, quan, amb el suport de la seva dona, la Montserrat, i d'acord amb la sensació creiexent de la importància que la pintura anava tenint en la seva vida, decideix dedicar-si totalment i exclusiva, tot i les circumstancies familiars adverses, amb una filla de cinc anys i uns sogres malalts que exigien també la seva dedicació.



Abans de prendre la difícil, però, finalment encertada decisió de dedicar-se plenament a pintar, el seu camí de formació artística ja havia començat l'any 1939 quan es va estrenar pintant amb la colla d'un pintor local, per fer-ho, després, al costat del pintor Joan Vilatobà de Sabadell, entre d'altres, i, l'any 1946, a l'Acadèmia Baixas de Barcelona, on va establir amistat amb el pintor Pere Marra, personatge fonamental en la futura convicció de dedicar-se a pintar, que, amb el temps, seria una autèntica realitat i que ja aleshores va començar a manifestar publicament quan va exposatr per primera vegada a l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, l'any 1952, i quan es va estrenar a Barcelona, a la Sala Jaimes, l'any 1958.





Lluís Valls Areny, tot i el camí de formació realitzat al costat d'altres artistes, va ser un pintor de formació autodidàctica, fet com a artista gràcies a un treball d'experimentació constant que el va portar del paisatgisme naturalista de l'Escola Vallesana, de perfils impressionistes, a la concepció final del paisatge com a realitat més mental que física, despullant-lo progressivament dels elements més circumstancials, per arribar a transmetre les seves pròpies emocions, amb les pinzellades justes, convertint el paisatge en el simple suport temàtic de tot un món interior, que ja s'havia manifestat clarament en etapes antigues de factura expressionista, foscor cromàtica i profunda dimensió estructural, regida més per la força de l'intel.lecte que per la de la visceralitat plàstica més primària i immediata.




Agraeïxo a la Núria Garcia, i a les seves companyes, la possibilitat que m'han ofert de conèixer l'univers personal i professional de Lluís Valls Areny, a la vegada que em plau comunicar-te que estan preparant una exposició antològica, per l'octubre, a la seva població nadiua, Castellar del Vallès, i l'edició d'un catàleg amb comentaris de l'estimat i molt veneral crític d'art i filòsof Arnau Puig, que potser destacarà, entre moltes altres coses, la sinceritat d'aquest pintor que va preferir obviar pressions de col.leccionistes, galeristes i mecenes, que l'haurien convertit en figura internacional, per centrar-se en el seu propi món creatiu, condemnat, finalment, a una categoria de pintor local que no li corresponia ni feia justicia als valors universals de la seva obra, connectats, plenament, amb la contemporanitat.





http://vallsareny.com/

diumenge, 28 d’abril de 2013

Samuel Morse

Com que ahir em vaig prendre un dia sabàtic, i no perquè fos dissabte, sinò perquè celebrava el meu 62è aniversari, dedico al blog d'avui a Samuel Morse (Samuel Finley Breese Morse), l'inventor del Codi Morse, però també el notabel pintor d'escenes històriques i reconegut retratista de la seva època i en el seu país, els Estats Units, perquè va néixer el mateix dia que jo, el 27 d'abril, tot i que de 1791, a Boston, per deixar-nos ja, definitivament, cosa que jo encara no he tingut l'ocasió de fer, el 2 d'abril de 1872, als 80 anys.




En Samuel va rebre informació primerenca sobre filosofia religiosa, matemàtica, veterinària equina i electricitat, matèria per a la qual va sentir sempre una curiosa atracció, tot i que la seva vocació primera va ser cap a la pintura, activitat que li va permetre mantenir-se financerament, fins que, va morir la seva bella i culta esposa, Lucrecia Walker, poc desprès d'infantar el seu quart fill, en una circumstància que li va provocar gran desconsol, enorme desencís i certa dispersió vital, amb preocupants carences econòmiques que el van condemnar a passar gana més d'un dia, mentre esperava vendre algun dels seus quadres o donar alguna classe de dibuix, lluny dels moments d'esplendor quan va arribar a ser un dels fundadors i primer president de l'Acadèmia Nacional de Dibuix en context social de gran prestigi intel.lectual.



L'invent del Codi Morse li va donar, però, fama i fortuna, tot i que va haver de lluitar judicialment per demostrar la seva paternitat, en un moment de coincidència de dissenys similars, de manera que enriquit, sorprenentment, va viure l'etapa final de la seva vida en l'abundor, dedicat a fer obres finlantròpiques diverses a través d'escoles i associacions missioneres i de caritat, fins que va morir de neumonia el 2 d'abril de 1872.





Al marge de la pintura i dels seus invents, el Codi Morse i el telègraf, amb Joseph Henry, Samuel Morse també va tenir certa activitat política com a integrant del moviment anticatòlic i antiimmigració, en el context de la lluita endèmica dels protestants contra les insititucions catòliques, amb la pretensió de prohibir als catòlics l'ocupació de qualsevol càrrec públic, per vetar, també, el flux migratòri des de països catòlics.


En morse confesso publicament que avui acabo de descobrir que l'inventor del Codi Morse, Samuel Finley Breese Morse, va ser un reconegut pintor, i per això, pensant que potser tu tampoc no coneixies aquest curiós detall de la seva biografia, t'ho acabo de comunicar via blog.

divendres, 26 d’abril de 2013

Alejandra Caballero

La pintora Alejandra Caballero (Madrid, 1974), establerta a Barcelona des de l'any 2003, inaugura, demà disabte 27 d'abril, a dos quarts de vuit del vespre, l'exposició "Moments íntims", a l'ESPAI G D'ART de Terrassa, mostrant nous aspectes del llenguatge plàstic que la identifica habitualment com a pintora de factura figurativa i perfils realistes, que ens convida a contemplar, com a voyeurs espontànis, els moments d'intimitat reflexiva de personatges, sobretot femenins, suspesos temporalment en la solitut d'interiors casolans, tot suggerint els milers d'emocions universals, tot i ser particulars, que moments d'aparença tan buïda poden arribar a provocar.



Afí a l'estètica d'Edward Hopper i d'Edgar Degas, l'Alejandra parla de la solitut que identifica la vida contemporània d'aquestes dones enxampades en circumstàncies banals, a l'interior de les seves vivendes, en habitacions d'identitat poc clara, en bars, o a l'aire lliure, amb la mateixa atmosfera d'un interior, manifestant, tot i l'aparent senzillesa de la situació, tota la complexitat emocional que conté la seva vida, densa en instant de silenci estàtic tan corprenedor, amb la profunditat d'una reflexió existencial que surt del quadre per amarar els nostres sentits d'espectadors convertits, momentaniament, en la perllongació natural de l'escena pintada.




Amb pocs elements estructurals i la força del gest dels personatges pintats, Alejandra Caballero crea una atmosfera suggerent que ens convida a penetrar en la seva realitat, albirant tot allò que la imatge no mostra, tot preguntant-nos, curiosos sinò xafarders, com és la seva vida i quins particulars pensaments amaguen els seus rostres de profunda concentració i distància conceptual de la realitat física que els envolta, penjats del seus propis pensaments, en palpable tensió existencial humanitzada per la presència d'algun animal de companyia que en banalitza el contingut alhora que el connecta amb la realitat més quotidiana.



Tot i que en alguna ocasió els quadres de l'Alejandra mostren més d'un personatge, els presenta llunyans, immersos en la seva pròpia contingència, perduts en els seus propis pensaments, distants dels altres com si respectessin, mutuament,  les seves individualitats  tot i compartir, potser per pura coincidència, l'escena que els presenta junts.


Com les fotografies dels paparazzi, els quadres d'Alejandra Caballero, ens ofereixen instantànies vitals que poden arribar a dir tot allò que no veiem de l'existència, si la nostra capacitat d'intuició psicològica i la nostra voluntat de saber ens ho permeten.