El sofà

Ara, tot i que acabem de deixar enrere un diumenge més, trobo que és un bon moment per retre merescut homenatge al sofà, aquesta peça fonamental del mobilirari casolà, que en la seva enorme diversitat contemporània de formes, textures i colors, i en companyia dels seus parents, el divan, la chaise longue, el canapé, i l'otomana, s'ha convertit en peça clau de les tardes dels diumenges, sobretot en aquests frescos i foscos capvespres tardorals que conviden a quedar-se a casa mirant pel.lícules des d'un bon sofà ben encoixinat i ben tapadets amb la manteta de tota la vida.

"Suffa" és la veu àrab, que vol dir "coixí", que ha arribat a la nostra llengua com a sofà, ja en la seva transformació funcional com a moble dissenyat per a una o més d'una persona, després d'haver-se convertit en el mot turc "sofa", passant per França amb la mateixa denominació, fins arribar a Espanya en les seves variants accentuadaes, la castellana "sofá", i la catalana "sofà"

El seu orígen històric cal trobar-lo en l'antiguitat àrab i egípcia, quan el sofà era el tron dels mandataris d'aquestes cultures, per passar a ser, posteriorment, moble funcional de la societat romana clàssica en el conegut com a "triclinum" o distribució de tres sofàs, al voltant d'una taula baixa, on descansaven els homes, mentre que les dones, naturalment discriminades, ocupaven cadires convencionals.

De ser un moble estrcitament el.litista, acusat de decadent i conformista, el sofà, a partir de la revolució industrial, va entrar en les llars de la classe mitjana i baixa, i en elles, i en les de qualsevol altre perfil social, continua instal.lat com a moble rei de la llar i escenari natural de nobles migdiades, moments de relax a deshores, i reconfortants tardes dominicals de TV i crispetes en bon ambient familiar, de la mateixa manera que no pot faltar en les pròpies comèdies televisives de situació o en moltes obres de teatre com a imprescindibles elements escenogràfics que donen suport material al text representat.

Vagi avui també el meu homenatge per al meu sogre, el suec Eric, malauradament traspassat ara fa justament un any, amb qui havia compartir més d'un d'aquests agradables moments-sofà, tot i que ell, malgrat dominar força bé la llengua castellana, del "sofá" en deia "sofa", sense accent, sense saber que, d'aquesta manera, es referia realment al "sofa" turc orígen del nostre, des del qual acabo d'escriure, conceptualment, aquest comentari del meu blog, que tu potser també estàs llegit comodament instal.lat en el teu propi sofà.