Cercar en aquest blog

divendres, 13 de setembre del 2013

Josep Uclés

 


















Aquest matí he visitat el nou equipament cultural del Born de Barcelona amb la intenció de parlar-t'en avui mateix, però tot just arribat a Sant Pol de Mar, tot repassant els correus del dia, abans d'entrar en la matèria històrica que m'havia proposat, m'he trobat amb la trista notícia de la mort d'en Josep Uclés (Badalona, 1952), notable representant de la pintura neofigurativa europea, artista de perfils íntims en composicions de dimensió entre poètica i surrealista, i home preocupat per trasmetre sensibles reflexions sobre la seva condició vital, que tot i ser personal, esdevenia universal, en la mesura que les seves pors, les seves angoixes, l'ambiguïtat dels seus personatges, el tenebrisme d'alguns dels seus conceptes, i, finalment, les seves alegries existencialistes i les seves emocions, eren també les nostres.




Home de caràcter crític i independent, en Josep Uclés va aconseguir desenvolupar, amb criteris personals, tècnics, formals i conceptuals, el seu propi llenguatge creatiu i un ric camí professional que va tenir moments especialment significatius com la seva presència, l'any 1978, a la famosa exposició d'art català contemporani "Seny i rauxa" al centre Pompidou de París, ciutat on hi passava llargues temporades pintant, o la seva participació a la col.lectiva "Europa'79" com a mostra significativa de la continuïtat històrica de la transavantguarda italiana i del neoexpressionisme alemany.





D'uns primers moments de certa foscor conceptual, en Josep Uclés va mostrar, finalment, nous i sorprenents perfils irònics, esclats significatius de color, subtil sensualitat, i significativa connexió lírica i poètica.

Quan el vaig conèixer peronalment per primera vegada per entrevistar-lo a Catalunya Ràdio vaig anar a donar-li la mà dreta , però ell em va donar l'esquerra, perquè, com vaig descobrir immediatament i amb certa incomoditat, la seva mà dreta era d'una evident rigidesa artificial, perquè l'havia perdut en un accident, les causes del qual ara no recordo del tot. Em vaig excusar tot dient-li que em perdonès perquè no en sabia res, i ell, tot treient ferro a la situació, em va contestar que ell tampoc no sabia com era en Claudi Puchades.
Després vam entrar en matèria professional amb absoluta normalitat, i, des d'aleshores sempre he conservat el record d'aquella primera trobada, l'encant personal d'en Josep, i la bellesa d'una pintura que sempre m'havia atret per les ocultes emocions que amagava.

3 comentaris:

  1. Ens deixa un gran treballador, fi i irònic, amb un toc amable i sobretot humil.

    ResponElimina
  2. acabo d'assabentar-me de la mort d'en Pepito...així li dèiem els que el vàrem conèixer quan començava la seva carrera i encara no despuntava.
    Ha estat un dels homes mes dolços i a la vegada coherent amb la seva propia filosofia, que he conegut.
    Pot ser encara no hem aprés a valorar l'obra d'Uclés en la seva justa mesura, però està clar que el material sensible del seu art ja ens pertany per sempre. Fins a sempre Pepito.

    ResponElimina
  3. Si, jo tambe acabo d'assabentar-me de la teva mort PEP, i m'he quedat glaçada...et recordo tan dolç, amable, pacient i tolerant...seductor gentleman...una persona mes que un artista..humà, transgresor i provocador. Sempre recordare el nostre viatge a Milà, passant per Cannes i Montecarlo. Gracies Pep...espero retrobar-nos en algun lloc i tornar a xerrar com ho feiem alla, trenta anys enrera a Dau al Set.

    ResponElimina