Cercar en aquest blog

dissabte, 29 de juny del 2013

Joan Poch i el Minotaure

 












En Joan Poch no és l'únic, ni ha estat el primer, ni serà l'últim èsser humà fascinat per les fantàstiques històries, entre el conte, la realitat, el mite i la llegenda, protagonitzades, amb afany moralitzant, pels dèus gregs, immortalitzats, amb pèls i senyals, gran riquesa de detalls i enorme profunditat piscològica, en aquells antics realts mitològics que els presentaven en existència paral.lela, i coincident, a la dels homes, que n'aprofitaven la seva influència per justificar el seus propis actes, tot intentant, alhora, donar sentit a les seves vides en context cultural marcat, més que mai, per un desconeixement científic que només el mite podia intentar substituïr, justificant, a la vegada, el domini habitual dels poderosos sobre el poble planer, encara que va ser aleshores quan es van començar a definir les estructures polítiques democràtiques que encara alimenten les nostres societats actuals, tot i que en moment de crisi profunda i de revisió constant del seu suposat caràcter ideal, que fa que el mite torni a tenir més interès que la pròpia realitat contemporània.





La fascinació que sent Joan Poch per la mitologia grega és el motor de la seva activitat creativa més recent com a dibuixant, pintor, escultor i ceramista que, gairebé posseït per l'esperit del Minotaure, li ha dedicat les seves composicions plàstiques en un projecte que també ha compartit amb Joan Carles González Pujalte i Emília Illamola Ganduxé, com a autors dels poemes i textos que acompanyen les seves il.lustracions a la carpeta "M"-"Teseu i el Minotaure", com a proposta artística sobre el mite, que jo vaig tenir la sort de conèixer, mentre la veia i l'escoltava, el passat diumenge, 9 de juny, com a una de les activitats paral.leles de la jornada inaugural de la quarta edició del Tramuntanart, connectada, a través del vent, amb tota la nostra rica cultura mediterrània, deutora, naturalment, d'aquell passat grec que el Minotaure representa magnificament.



En Joan va projectant la seva passió mitològica i el seu amor pel Minotaure, èsser que diu que habita en el seu interior, com en el de tots nosaltres, arreu on va, per mitjà d'actes com el del Tramuntanart, o d'exposicions com la que ha fet fa poc a la Begemot Art Gallery de Mataró, amb el títol de "Les cares d'Asterió", o com "Kreta", la que té encara (juny-juliol) a l'AB Galeria d'Art de Granollers, on mostra també les 14 il.lustracions originals de la carpeta "M", i la pròpia carpeta, amb els seus poemes i textos corresponent, amb la voluntat d'actualitzar, amb llenguatge contemporani, l'encant del mite, tot i la seva cruesa, la seva duresa, i l'enorme dolor que normalment provoca l'amor, tant en context diví com humà.

Tot i que no sóc cap entès en la matèria, estimulat per la passió mitològica d'en Joan Poch, he navegat cap al passat greg per recordar, minimament, la història del Minotaure, i poder-te comentar que la cosa va començar quan Minos, rei de Creta, no va sacrificar el magnífic toro que li havia donat Posidó, quan el va ajudar a aconseguir el tron reial, com a sacrifici en honor a l'ajut rebut, en una circumstància que va provocar la venjança de Posidó que va fer servir els seus poders divins per fer que Pasífae, la dona de Minos, s'enamorés perdudament del brau esplèndid, en quedés prenyada i, finalment, infantés aquest èsser monstruós, meitat brau-meitat home, batejat amb el nom d'Asterió i conegut, habitualment, com a aquest terrible Minotaure, condemnat, per l'ofès Minos, a viure empresonat eternament en el Laberint de Creta, construït per l'inventor i arquitecte Dèdal, fins que Teseu, fill d'Egeu, rei d'Atenes, ajudat per Ariadna, la del fil, va aconseguir matar-lo, clavant-li una de les seves pròpies banyes, que, previament, havia aconseguit tallar-li, com a únic sistema, conegut per boca de la seva enamorada Ariadna, d'acabar, definitivament, amb la vida del malaurat i mític monstre.




Tirant del fil d'Ariadna arribariem a descobrir moltes altres històries susceptibles de ser reinterpretades per moltes sensibilitats creatives contemporànies, però avui prefereixo deixar el fil en el Laberint de Creta, el seu lloc natural, per quedar-me, exclusivament, amb la dimensió plàstica del Minotaure que Joan Poch porta en el seu interior i que ha sabut projectar, magistralment, cap a l'exterior a través de les seves pintures.




divendres, 28 de juny del 2013

Lusesita

 










Laura Lasheras "Lusesita", ceramista de merescuda fama en el context cultural de la Barcelona contemporànaia, ciutat a la qual ja pertany de manera natural, tot i que és riojana de naixement, amb formació de Batxillerat d'Art a l'Escola d'Arts i Oficis de Logronyo i, ja amb vocació de ceramista, a l'Escola d'Arts i Oficis de Saragossa, presenta, fins al 26 de juliol,  l'exposició "La Piñata" a l'Associació de Ceramistes de Catalunya (c/Doctor Dou, 7, baixos 1a), tot donant sentit tant a una de les raons de ser d'aquesta noble associació que lluita per situar la creació ceràmica en el lloc que li correspon, com a la pròpia capacitat de comunicació emocional que demostra la Laura amb un treball ceràmic que, combinat amb d'altres disciplines, li dóna un interessant perfil d'artista multidisciplinària en clar camí de renovació dels llenguatges assignats habitualment a aquest antiquíssim treball amb fang, entre la creació artística més lliure i la funcionalitat pràctica dels seus tradicionals atuells.





"Lusesita"  ha creat un univers personal, a cavall entre l'estètica i l'ètica, entre el concepte i la forma, entre l'objecte i l'escultura, entre el bé i el mal, entre la claredat i la foscor d'una realitat que sembla somni, tot convidant-nos a fantasejar amb l'existència, poblant-la d'èssers de físic particular, onírica dimensió, paral.lela a la d'una Alícia en país de meravelles, i transformació genètica coincident amb el món imaginàri, amb tocs de terrible realisme conceptual, de qualsevol dels relats de disseny kafkià.



Món naïf el d'aquesta "Lusesita" que anima la seva ceràmica amb la força de les seves emocions més íntimes i l'encant d'unes mans que acaronen, amb saviesa contrastada, aquell fang primigèni, que, per alquímia contemporània, hores de dedicació i domini del material ceràmic, combinat amb d'altres disciplines, esdevé la preuada matèria primera, amorosament moldejada, tendrement tornejada, i subtilment esmaltada, d'aquests objectes de consistència humana i capacitat funcional, que identifiquen una feina de creació ben consolidada tot i la fragilitat del material que la fa possible.






Pots contemplar la particular "Piñata" de Laura Lasheras a l'Associació de Ceramistes de Catalunya, com et deia, fins al 26 de juliol, però també trobaràs obra de "Lusesita", fins al 18 de setembre, a la  Malborough Barcelona en el context de l'exposició col.lectiva

                                "EGO
                                    YO
                                    YO
                                  MÍO
                                  MÍO", comissariada per Juan Bufill.












dijous, 20 de juny del 2013

Catalunya Ràdio, 30 anys

 



Avui, que Catalunya Ràdio fa 30 anys, no puc menys que dedicar-li el meu blog , entre d'altres coses perquè els primers 27 anys d'aquests 30 em pertanyen, d'alguna manera, des que hi vaig començar a treballar quan aquesta madura Catalunya Ràdio actual era només una idea i un projecte de futur ben incert, fins que la vaig deixar, acceptant un plà de prejubilació, aviat farà 3 anys, per convertir-me en el que sóc ara, un extreballador de Catalunya Ràdio que recorda, entre el plaer i el dolor, com si de la mateixa vida privada es tractés, el temps passat.

 



Llicenciat en Història de l'Art per la Universitat de Barcelona i pintor vocacional, l'atzar em va convertir en el radiofonista atípic que va trobar, finalment, a Catalunya Ràdio, després d'iniciar-me, microfonicament parlant, a Ràdio Nacional, com a crític d'art de la paraula, l'atmosfera idònia per establir comunicació, en viu i en directe, amb tots els artistes plàstics del país, i alguns d'arreu, primer, i amb tota el món de la cultura, després, des de diversos programes, amb Babel (9 anys en antena nocturna) com a més paradigmàtic, significatiu i referencial, tot i que també havia transitat, anteriorment, per l'univers de la imatge com a guionista i reporter, especialitzat en la crítica d'art, en diverses produccions a TVE, des dels seus estudis, ja desapareguts, de Miramar, i, posteriorment, des dels, encara vigents, de Sant Cugat.


M'he enriquit humanament i tecnicament, tot i les dificultats que vaig tenir, i que encara tinc, d'assimilació de les noves tecnologies, al llarg d'aquests temps de canvis radicals,  formals, conceptuals i pràctics, del món de la comunicació radiofònica, fins arribar a poder gestionar, amb certa agilitat, aquest blog d'art que alimento gairebé diariament, gràcies al que vaig haver de fer, per una obligació professional, que després va ser molt plaent, a iCat fm, quan la paraula radiofònica havia d'anar acompanyada de les seves corresponents imatges, entre les quals, vaig començar a introduïr els meus propis dibuixos, que ara, evolucionats també, tècnicament i formal, continuen il.lustrant els articles del meu post o tenint vida pròpia com a autèntiques obres d'art, al marge de la seva discutible qualitat.


Més enllà de la meva trajectòria com a radiofonista cultural, Catalunya Ràdio, em va permetre recòrrer el país, gràcies a la secció "On és en Claudi?", del programa de cap de setmana "El Suplement" de Xavier Solà, quan, convertit en el meu propi personatge, identificat per les seves llampants camises africanes, m'amagava, cada diumenge, durant 6 anys, en indrets significatius de la geografia catalana, al bell mig d'una fira, al costat d'un menhir, dins d'un museu o abraçat a un arbre centenari, en un joc de pistes que premiava als oïents que em trobaven, després de fer sonar una botzina, el só de la qual va arribar a assolir una dimensió gairabé mítica, trencant el ritme del programa per anunciar als quatre vents que ja m'havien descobert.


En el silenci que aquest blog exigeix, recordo, avui, els milions de paraules que vaig escriure primer, guionant-les, per dir-les, després, magnificades pel micro amic i els imprescindibles auriculars, que al començament no podia suportar, per exigir-los, després, per escoltar  correctament la meva pròpia veu exapandint-se cap a l'univers exterior, com a suport del ric contingut cultural dels milers d'entrevistats als qui vaig servir de vehicle de comunicació sensible, mentre jo m'enriquia, també, amb la seva presència.


Per molts anys, Catalunya Ràdio. Sempre al teu costat!!!




dimecres, 19 de juny del 2013

Kike del Olmo

 



Kike del Olmo és, a més amés de fill del famós comunicador radiofònic, Luis del Olmo, notable fotògraf vocacional i professional de la càmera des de 1996, format com a fotoperiodista arreu del món amb col.laboracions sistemàtiques en ràdio i premsa escrita com a corresponsal estranger de mirada sensible a la vida que dels altres s'intueix en les imatges que la identifiquen, amb les mínimes paraules que poden acabar de completar aquella informació visual, o despullades de grafismes lexicals, per obligar-nos a fer servir, quasi amb exclussivitat, la nostra mirada, com ell mateix exigeix quan mires les seves fotografies i un rastre professional fet més d'imatges que de paraules.



Ara, Kike del Olmo, s'aproxima a  la realitat menys tòpica de Barcelona, a través del llibre "Barcelona sin filtro" (Lunwerg, 2013), amb imatges fotogràfiques que captiven l'ànima i el batec d'una ciutat en el mateix procés constant de creixenment que experimenten els seus habitants, en fusió natural amb el seu cos urbà, d'arteries mil per on circula la sang que la converteix en autèntica entitat humana i real.



Tot i que les imatges d'en Kike són d'una evidència transparent, el llibre no oblida la paraula, ni la de Jesús Aguado, que el prologa, ni les de Lluís Permanyer, Joan Manuel Serrat, Loquillo, Víctor Amela, o Maruja Torres, que descriuen Barcelona segons vivències que, tot i partir de la mateixa realitat urbana, esdevenen cròniques particulars d'emocions diferents, amb sensacions d'una privacitat oculta que només la pròpia ciutat, en el seu texit epidèrmic, publicita als quatre vents i immortalitza, ara, en aquest llibre que les congela com a instantànies literàries tant significatives com les fotografies que, sense il.lustrar-les, exactament, les acompanyen en discurs paral.lel.


Kike del Olmo fotografia la Barcelona dels turístes d'arreu, de les manifestacions polítiques, dels esportistes no olímpics, de la gent que circula en bicicleta o que pren café, dels artistes de carrer, de les estàtues humanes, dels skaters, de les nòvies, dels nens, dels altres fotògrafs, dels edificis no oficials, de les solituts i de les plenituts urbanes, i del cel que les cobreix com a sostre natural d'aquest escenari vital que ofereix aquesta obra de teatre dels sentits que té Barcelona com a gran protagonista i fantàstic decorat, alhora, i  tots els seus habitants com a actors de luxe siguin, quins siguins els papers que, l'atzar, la voluntat o les circumstàncies, els han assignat.


"Barcelona sin filtro" et mostra la ciutat de Barcelona sense ornaments, sense tòpics, sense prejudicis, sense preguntes tendencioses, sense trampes, i sense obligacions, amb la llibertat que Kike del Olmo (autor també de "La casa donde se esconde el sol)  s'ha permès en aquest treball de fotoperiodisme urbà, i la que també anima les paraules dels diversos cronistes que han completat, lletra a lletra, aquesta visió sense filtre de Barcelona.