Les flors de la colça

Mentre el fred torna, congelant les nostres emocions i enfosquint el nostre paisatge humitejat per la pluja, les flors de la colça dels camps xinesos esclaten ara amb tota la seva groga lluminositat, convertint la terra en un autèntic mar floral, i el paisatge, en un gran jardí d'essencialitats zen, cultivat per mans humanes dirigides per ocults instints ancestrals que transformen el territori, entre muntanyes, rius, i planes, en fantàstic quadre diví, que només la presència dels petits poblets, fa humà, en sensible combinació de textures, formes i colors, que fan empal.lidir la paleta de qualsevol artista que gosi copiar-lo, ja sigui seguint els seus perfils més figuratius, com desdibuixant-los, tot fugint cap als dominis de l'abstracció.

De les llavors oleoginoses de la planta de la colça, de tristos referents per a la història d'Espanya encara recent, se n'obté forratges, oli vegetal per al consum humà, sempre que sigui correctament tractat, i biodièsel, però, tot i la seva utilitat, el seu cultiu, quan les seves flors llancen arreu els lluminosos reflexos d'aquell color groc que abans només podia lluïr l'Emperador, es converteix en un autèntic espectacle visual i en un reclam per als turistes i als propis xinesos que viatgen expressament per admirar la bellesa encisadora d'aquests camps encesos de groguenca intensitat que extreu de la realitat més banal els seus més ocults registres emocionals, retornant a la natura aquella força primigènia que la civilització sembla haver-li près, tot minimitzant els seus encants i la vida d'aquells que encara l'habiten, aliens al brugit de les grans ciutats, que ofeguen els sentits i intel.lectualitzen la mirada.

Són molts els països on es conrea la colça, però sembla que cap, com la Xina, no aconsegueix convertir els seus camps en aquesta meravella visual, que arriba a la seva més subtil definició al districte de Luoping, a la frontera de tres províncies del sud-oest de la Xina, Yunan, Guizhou i Guangxi, on les flors de la colça s'extenen per un territòri de més de 540.000 hectàrees, convertint la terra en un autèntic mar de flors grogues que ja consta en el llibre Guinness dels rècords, sent visitat, amb actitut gairebé religiosa, per milers de viatgers, sobretot quan s'hi celebra el Festival Internacional de la Flor de la Colça com a acte oficial de celebració tan espontània i natural.

Milers de mans anònimes han treballat també, al llarg del temps, aquests camps de colza, ordenant, conjuntament, les línies groguenques que dibuixen les seves flors, perquè nosaltres ens hi perdem, olorant-les arran de terra, o les contemplem, des del cel, amb esguard més diví que humà.

No sé què hauria passat si Van Gogh hagués pogut contemplar el groc de les flors xineses de la colça, en lloc del de les tulipes neerlandeses que li va correspondre per llei natural de vida.