Tot i tenir una certa amistat, basada en la nostra coincidència de sensibilitats artístiques, ell, de pintor i particular escultor, i jo, en aquell temps passat, d'estricte entrevistador cultural radiofònic, no he sabut de la mort de Salvador Alibau fins ara mateix amb motiu de l'exposició "Salvador Alibau. Inventor i poeta, mestre de la cel.lulosa" que, comisariada per Àlex Mitrani, s'inaugura avui mateix, a dos quarts de vuit del vespre, a l'Espai Volart 2 de la Fundació Vila Casas de Barcelona.
Havíem compartit més d'una conversa radiofònica, profunda com la seva mirada, sensible com el seu pensament, essencial com la seva obra, i, interessat pels seus resultats, les transcribia després, amb meticulosa fidelitat, donant a l'efímera paraula dita, la visible dimensió impresa que ens permetia descobrir realment el sentit exacte d'allò que haviem compartit en xerrada sotmesa a la velocitat temporal i mental que la ràdio sempre imposa.
Àlex Mitrani comissaria, ara, amb encert, aquesta exposició a l'Espai Volart 2 de la Fundació Vila Casas, amb l'objectiu de reflectir la voluntat de Salvador Alibau en cercar la ingravidesa de la matèria i aprofundir i experimentar les possibles combinatòries que propicien la indissoluble fusió entre home i natura, així com el diàleg entre la matèria i el buit, tot definint els engranantges que permeten la justa articulació del pensament.
El pensament de l'Alibau, com el seu aspecte físic, semblava correspondre al d'un mojo eremític, que ocult en la seva cova alquímica, albirava, apassionadament, les fòrmules intel.lectuals i gràfiques que li permetien definir el seu propi món creatiu, així com les línies essencials d'una realitat externa que, en la seva dimensió més natural, impregnava la seva, des que, de petit i per causes mèdiques, va fer diverses estades al poblet de la Beguda Alta (L'Anoia), deixant, temporalment, la seva Barcelona nadiua, on havia nascut el 14 de març de 1925, i on també va morir el 22 de gener de l'any passat, després d'haver viscut, habitualment, a Sant Llorenç d'Hortons (Alt Penedès), on va trobar l'atmosfera idònia per descobrir-se a sí mateix, mentre aprenia a entendre també la vida que l'envoltava.
Sensible a la veu de l'art, Salvador Alibau va seguir una trajectòria d'evolució progressiva cap a la puresa, començant per l'expressionisme realista dels inicis, fins arribar al llenguatge de la cel.lulosa final, que ell va personalitzar com a matèria creativa original, de consistència etèria capaç, però, d'ocupar també l'espai en la seva dimensió de subtil escultura, a la vegada que connectava després amb les estructures matemàtiques de l'univers, per crear la seva particular Matemàrtica que, com el seu nom indica, fusionava la matemàtica i l'art en una única realitat plàstica, associable també als resultats d'una etapa anterior de marcat caràcter abstracte amarat de simbolisme líric.
Serveixi aquest blog com a homenatge a Salvador Alibau, l'artista i amic perdut, a qui vaig dibuixar el dia 23 de novembre de 2009 com a il.lustració del blog que li vaig dedicar, aleshores a iCat fm, amb motiu de la interpretació de Klangfarben, les variacions per a orquestra simfònica compostes per Carles Guinovart a partir de l'obra d'Alibau, que es van presentar a l'Audotori de Barcelona sota la direcció del japonès Eiji Oue, evidenciat també el perfil més oriental d'un món creatiu nascut de la natura com si d'una autèntica planta es tractés.
http://www.alibau.cat/cat/bio.html
http://blogs.ccrtvi.com/index.php?blogid=45&archive=2009-11
http://www.fundaciovilacasas.com/es/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada