Cercar en aquest blog

divendres, 25 de gener del 2013

Manel Surroca

El dia 2 de febrer l'Espai d'Art de l'Abadia de Sant Joan de les Abadesses inaugura exposició de Manel Surroca i Claret (1917-2007), notable dibuixant, pintor i escultor, que va trobar en la pràctica de l'art la raó de ser de la seva existència, el vehicle d'expressió de les seves emocions més autèntiques, i l'antídot natural per superar qualsevol dels obstacles que la vida, en la seva inexorable imprecisió, va proporcionar-li.




La seva és la història d'un artista vocacional, de formació autodidàctica que, tot i la seva passió per la pintura, va dedicar una part important de la seva vida a la pràctica de l'escultura per no competir amb el seu germà Anton, fins que aquest, malauradament, va morir prematurament als 25 anys, quan estava preparant la seva primera exposició, oferint-li la possibilitat de recuperar el plaer oblidat pels pincells, per començar, tot honorant la memòria del germà mort, una notable trajectòria pictòrica que l'acompanyaria fins a la seva pròpia mort.



Nascut a Camprodon, la vida de Manel Surroca va transcòrrer entre la seva població de naixença, París i Barcelona, centrat en el seu treball escultòric primer, i en la pràctica posterior de la pintura, tot i el parèntesi  de dedicació al negoci famíliar a la sabateria "Can Gona" de Camprodon, encara que, refugiat en la seva rerabotiga, no deixava de pintar, alhora que rebia amics i d'altres artistes, entre els quals, Joan Ponç, amb el món màgic del qual connectava de manera natural, i de qui rebia fantàstics estímus a la seva particular creativitat.



Frederic Marès, amb qui va treballar com a escultor durant 8 anys, el va animar, quan va decidir recuperar el seu camí pictòric, a presentar-se al concurs de dibuix del Reial Cercle Artístic de Barcelona, que, finalment va guanyar, obtenint el primer premi dotat amb unes 3.000 pessetes que, aleshores, li van permetre comprar tot el necessari per pintar i, sobretot, el temps per fer-jo, tot i que, posteriorment, després de casar-se, també va acceptar la proposta d'en Marès, tot i la seva formació antiacadèmica, de donar classes de pintura a l'Escola de Belles Arts, per poder-se dedicar, amb absoluta llibertat, a la pràctica de la pintura.


En la seva etapa de formació parisenca, tot i la seva dedicació a l'escultura, Manel Surroca va poder assimilar tota la força del color de la pintura impressionista, convertint el color en l'essència de la seva pròpia aventura pictòrica, en un procés de construcció incert que, partint del domini del dibuix, arribava als resultats cromàtics que la pròpia vida del quadre determinava, sorprenent al seu propi autor, portat visceralment per la força intangible de l'acte creatiu.


Manel Surroca creia que el quadre era un diàleg amb ell mateix, en una conversa particular que li permetia descobrir aspectes desconeguts de la seva pròpia sensibilitat, convertint la conversa en una experiència plaent, tot i el dolor que qualsevol acte creatiu sempre comporta.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada