Carta als Reis Mags

Pocs dies abans de l'arribada dels Mags de l'Orient, en ple atac de nostàlgia d' una infantesa cada vegada més llunyana, recordo amb quina il.lusió redactava aquelles cartes als Reis, que sempre començaven, com deia l'altre dia, amb el tradicional encapçalament "Estimats Reis Mags...", per continuar, després d'haver assegurat fermament que m'havia portat superbé amb pares, germans, amics i professors, amb la llarga llista de desitjades joguines que, aleshores, incloïa, bicicletes, trens elèctrics, jocs de taula, pilotes, raquetes de tennis, soldadets de plàstic, cotxes amb piles o sense, i, sobretot i entre moltes altres coses, disfresses de cow-boy, amb tots els seus tradicionals complements, barret, estrella de sheriff, armilla i pantalons vaquers, escopeta i pistoles amb les seves corresponents cartutxeres, per animar la meva imaginació de valent pistoler que, paral.lelament, es convertia, segons els moments, en noble guerrer indi, gràcies a les plomes, l'arc i les fletxes, la destral i la llança, que també havia inclós en carta tan extensa i mestissa que reflectia el gust de tota una època amb el seus corresponents senyals identitàris, tècnics, estètics i morals.

Els meus reis van ser sempre molt generosos i, amb alguna llacuna circumstancial, van satisfer sempre els meus desitjos infantils, portant-me gairebé tot el que demava i, fins i tot, alguna cosa afegida que sempre em sorprenia gratament tot admirant el coneixement que tenien els Mags de les meves afeccions mès ocultes, sense oblidar mai la meva disfressa de cow-boy que corria a posar-me de seguida que tornava de l'escola per fer, primer, els deures corresponents, i per jugar, després, sol o amb els meus amics, als típics indis i cow-boys, deixant volar la nostra imaginació impregnada de les imatges que rebiem dels tebeos de l'època o de les mítiques pel.lícules que mitificaven la imatge de l'home blanc i menyspreaven, habitualment, la de l'indi, convertit-lo en l'orígen de tots els mals d'una civilització de rostres pàlits que, amb el temps, he revisat profundament.

D'aquells revòlvers de joguina de trets imaginaris i soroll adequat a la nostra capacitat sonora, vaig passar, posteriorment, a l'escopeta de balins, amb la qual, confesso ara publicament, vaig canalitzar els meus instints sanguinàris més primàris, disparant, amb l'excel.lent punteria que sempre he tingut, a tort i a dret, contra tota mena dels animalons que habitaven el jardí de casa, des de sargantanes a dracs i llargandaixos, tot passant per ratolins, mosques, aranyes, coloms i qualsevol classe d'ocell que gosés acostar-se al meu cirerer florit tot intentar emportar-se els seus dolços i carnosos fruits.

Tot i aquesta part fosca de la meva personalitat, de motius genètics amagats en l'orígen de la nostra essència humana més natural, al marge del nostre entorn vivencial, vaig ser un bon nen, atent a casa, destre a l'escola, amb tendència natural cap a una certa solitut intel.lectual i emocional, alimentada per la sensibilitat artística que ara, passat el temps, il.lumina també el meu present, aliè a la violència de les armes, sense ni una baralla en la meva fulla de serveis, més que les habituals entre germans i parelles, de to sempre menor, tot i haver-ne fet servir més d'una durant el desaparegut Servei Militar, i tot i haver arribat a ser Alfères de Complement, amb activitats que vaig desenvolupar amb la mateixa gràcia que distingia els meus combats imaginaris d'infantesa.

Escopetes de balins només en vaig tornar a fer servir a les fires de poble o de barri per guanyar l'habitual osset de peluïx per a la primera nòvia, i d'això ja fa uns quants anyets, tot i que durant el meu viatge a Islàndia, cap als 20 anys, em vaig acostumar a llançar els ganivets de la feina contra una porta de fusta, seguint l'exemple del meu capataç, per matar l'estona en els moments de lleure, cosa que encara faig ara, de tant en tant, per mantenir la forma, recordar el passat, i practicar els mateixos excercicis de concentració mental i punteria espontània que he pogut experimentar, no fa gaire durant el meu curset de tir amb arc zen al fossar del Castell de Montjuïc.

 

Més enllà de la seva perillositat, les armes expliquen, malauradament, la vida dels homes, des de la prehistòria i fins a la nostra destrucció final, i, per qüestions tècniques i estètiques, s'han convertir en preuades peces de col.leccionista, com jo mateix que, de manera moderada, compro encara, a le fires de joguines, alguna peça que s'assembla molt a les que vaig tenir quan era petit, i que potser incorporaré també a la llista de la meva Carta als Reis d'aquest any per poder continuar alimentant els meus somnis sense disparar ni un tret amb les noves pistoles de la meva infantesa eterna.