Cercar en aquest blog

dijous, 31 de gener del 2013

Shirin Salehi

L'obra de l'artista iraniana Shirin Salehi (Teheran, 1982), que viu i treballa a Madrid, s'exposará a partir del dia 12 de febrer en el FIArt (Fondo Internacional de las Artes), en el context de la setmana de l'art a Madrid, com a guanyadora del Premi del Primer Festival Internacional de Gravat Contemporani (FIG) que es va celebrar a Bilbao del 29 de novembre al 2 de desembre de l'any passat sota la direcció de Gabriela Locci, presidenta de la Casa Falconieri de Cagliari (Sardenya, Itàlia), que va convertir Bilbao en el centre de l'avantguarda del gravat contemporani, amb l'objectiu d'afavorir la generació i l'intercanvi de coneixements i experiències creatives a nivell nacional i internacional, a més a més d'impulsar la integració de les noves tècniques del gravat, tot convertint-se en la plataforma idònia, oberta, activa, dinàmica, i participativa per a tots els interessats en el mercat de l'art, del disseny i de la innovació.




  
Shirin Salehi ha obtingut aquest premi de 18.000 euros, el més ben dotat en aquests tipus d'esdeveniments, per la seva obra "Bailando con el carcelero", conjunt d'obra gràfica en format tríptic, creat com a homenatge a la novel.la "Invitado a una decapitación" de l'escriptor Vladimir Nabokov, aproximant-se al silenci i al dolor del condemnat a mort, que la protagonitza, abans de ser executat, per mitjà de la màgia i de la imaginació d'un subtil grafisme que ocupa, amb el mateix silenci, l'espai de les nostres emocions.



Aquesta obra de Shirin Salehi tanca el seu cicle d'investigació sobre els mecanismes de la matèria (fusta, metall, pvc, i d'altres) i el suport d'estampació, en un recorregut de recerca de la simbiosi de la força narrativa inherent a la matèria de treball i l'ofici propi del gravador,. tot oferint noves lectures a tècnica plàstica tan antiga, redimensionada com a llenguatge plenament contemporani, susceptible d'explicar l'inexplicable de l'existència, amb la força subtil d'un petit gest, gairebé accidental, sobre la superficie estamapada.




Felicito, des del meu blog, Shirin Salehi, i els altres finalistes del FIG Bilbao, Fátima Conesa, Michel Kotschoubey i Rossi Rosanna, les obres dels quals també acompanyaran les de la Shirin al FIArt, de la mateixa manera que celebro aquesta inciativa de la casa Falconieri d'impulsar fira i premi tan necessàris per reconsiderar l'encant de l'obra gràfica original, mai prou ben valorada, entre d'altres motius, pel seu caràcter d'obra múltiple i seriada, quan, de fet, afegeix sensibilitats texturals impensables en la pintura, aporta aspectes sorpresius en ser imatge estampada i, per tant, invertida, i, finalment, estimula el consum de l'art, perquè els seus preus són, naturalment, molt més assequibles, i poden facilitar, a molta gent, l'entrada en aquest món  i al del col.leccionisme corresponent.



dimecres, 30 de gener del 2013

El cuadro

Tot i que són com dues gotes d'aigua, o d'oli, si parlem dels germans Santilari, en Josep i en Pere, i tot i que les seves pintures, fetes algunes vegades a quatre mans i dues mirades, s'assemblen tant com els seus rostres i les seves sensibilitats, en David Trueba es va decantar per una obra d'en Josep per il.lustrar la coberta de la novel.la "Saber perder" (2008), objectiu que va aconseguir, tot i les reticències del seu editor (Anagrama), que finalment la va mantenir, fins i tot, en les seves edicions estrangeres, a països com ara Alemanya, Brasil, Itàlia i Holanda, com a imatge externa d'un llibre que girava a l'entorn d'aquesta força irresistible que té normalment el desig, capaç de remoure les nostres emocions fins a l'extrem d'arribar a desitjar el propi desig, preparats, malgrat tot, per a la seva pèrdua, quan l'objecte del desig també desapareix.






De la bona sintonia establerta entre el cineasta-novel.lista David Trueba i el pintor realista contemporani Josep Santilari va néixer el desig compartit de treballar plegats en el projecte cinematogràfic "El cuadro", que, en clau documental, s'aproxima, de manera natural, a tot el procés de creació del cuadre "Ell@"  que en Josep Santilari va pintar entre el gener de 2008 i l'abril de 2009, tot i que, mentrestant, també en va pintar un parell de més petits que l'ajudarien a acabar d'entendre com havia d'acabar de pintar aquest magnífic nu femení que, fent honor al seu títol, reflexiona, tot emocionant, sobre la nostra fusió, gairebé natural, amb les noves tecnologies, del possible perill de les quals ens hem de protegir amb la mateixa actitut tranquil.la i serena que demostra la dona pintada.



És la mateixa actitut tranquil.la i serena que distingeix el treball habitual d'en Josep, com també el d'en Pere, conscients que l'acte de pintar és més ofici diari, metòdic, sistemàtic i disciplinat, que esclat puntual propiciat per la força d'una inspiració que, com el desig, no es presenta si no et troba treballant, mentre desitges, sense ni sentir-ho, que es manifesti, per acabar construïnt tota aquesta realitat pintada, la gènesi de la qual, ha recollit ara, com a voyeur privilegiat, en David Trueba, amb la mateixa actitut tranquil.la i serena de l'artista, per mostra-la en tota la seva naturalitat, sense artifici, més que el que conté, de manera inherent, qualsevol producte cultural, documental, en el cas d'en David, i pictòric, en el d'en Josep.




"El cuadro" s'ha estrenat aquesta tarda al MNAC (Museu Nacional d'Art de Catalunya) en el context del programa "Per amor a l'art: cinema i pintura" organitzat per aquest museu i la Filmoteca de Catalunya amb l'objectiu de projectar pel.lícules que plantegen diversos aspectes del món de l'art, tot i que, en aquest cas, es tracta d'un documental de 50' de Buenavida Producciones encara inacabat, ja que falta la música i l'escena final que es rodarà a la casa de l'hipotètic comprador d'"Ell@", tot tancat el seu cicle vital quan la muntadora Marta Velasco encaixi aquesta última escena en tot el seu conjunt.



Al marge dels objectes tecnològics, com ara comandaments a distància, mòbils o ordinadors, que ens indiquen que els quadres dels germans Santilari corresponen al segle XXI i no al XVII, les pròpies característiques físiques dels cossos de les models nues, la seva indumentària i els objectes de disseny funcional que les envolta, també concreten l'època, de la mateixa manera que ho fan els pentinats, complement idòni per saber també que el de la cua és en Josep, el que no porta cua, en Pere, i el que porta cua i no en porta, seria el conceptual tercer germà Santilari, híbrid d'ells dos que, obviament, no surt a la foto perquè és de consistència immaterial, tot i la contundència matèrica de les pintures que provoca, en la seva dimensió real més fantàstica.





http://www.santilari.com/home-cat.html
http://www.mnac.cat/index.jsp?lan=001

dimarts, 29 de gener del 2013

Rosa López Calull

 













La pintora, mestre, psicopedagoga clínica i psicoanalista, Rosa López Calull (Barcelona, 1960, tot i que alellenca vocacional) va viure una primera eperiència balinesa l'any 1992, quan va viatjar cap a la fantàstica illa de l'oceà Índic a la recerca d'objectius vitals i professionals, mentre la resta del món vibrava intensament pels Jocs Olímpics de Barcelona, vivint, durant dos mesos, en una realitat que ella mateixa qualifica de "paradisíaca", tant per la bellesa dels seus perfils naturals com per l'essencialitat de la seva cultura i dels seus habitants, presents, des d'aleshores, en una memòria personal que va tornar a actualitzar en els dos viatges posteriors, (2009 i 2010) que li han permès crear el conjunt d'obres que ara presenta a Can Manyé d'Alella sota el títol genèric de "Taksu of Bali, un ritu compartit" en exposició que pots veure de l'1 al 20 de febrer.



Destre en l'us dels estris de l'art tant pels seus valors peronals innats com pels acconseguits en diverses escoles plàstiques, i després de moltes experiències professionals, la Rosa s'ha preguntat, com també han fet tants altres artistes al llarg de la història de l'art, quin és el seu paper com a creadora d'imatges plàstiques en el context d'un món contemporani que ja en va saturat o que no respon, com el seu rerafons narcisista exigeix, als encants formals i conceptuals d'unes obres que, justament a Bali, han estat plenament reconegudes, com mai,  per gent poc preparada per a la observació intel.lectual de l'art que, justament per això, hi han sabut veure el "Tsaku" o carisma, espiritualitat, i força interior, connectada amb la divinitat, que donava a les seves pintures la seva principal raó de ser i una justificació que no necessitava més paraules que la pura contemplació final.





Diu la Rosa que va ser justament el seu possible narcisisme qui la va fer tornar a Bali, tot esperant augmentar la seguretat en el seu propi ego, però que durant el treball realitzat a la Fundació Museu A.R.M.A , a la població d'Ubud, es va anar desprenent d'aquell primer sentiment, per oblidar-se progressivament d'ella mateixa, integrant-se, a poc a poc, en tot el que l'envoltava, arquitectures, paisatges i persones, fins arribar a entendre que les seves pintures eren el fruit d'una experiència ritual compartida amb tots aquests elements, i  que, tot i ser ella la mà executora, res no hauria estat possible sense aquestes complicitats que bé reconeix en el títol de l'exposició que les mostra, connectant la força creadora "Tsaku", amb el territori on s'ha manifestat, Bali, i amb la gent que l'ha motivada en ritu compartit.



Entre d'altres experiències viscudes a Bali, Rosa López Calull, recorda amb especial intensitat, l'amistat establerta amb Agung Rai, fundador i president del Museu A.R.M.A., amb qui parlava de la realitat del país, recorrent-lo per camins diversos, des de l'estètica, a la filosofia i la religió, i als d'una quotidianitat feta de flors, menjars, aromes, nits i dies, temperatures, somriures i plors, que, en conjunt, li van servir per radiografiar l'atmosfera d'una població que valora especialment el sentit de pertinença a una comunitat, a la qual, ella també pertany ara per emocions i resultats pictòrics.



La Rosa ha trobat en la pintura l'essència del coneixement de la realitat, en un camí evolutiu d'acumulació experimental que no té mai fí, oberta sempre a d'altres realitats, com la de Bali, per arribar a saber alguna cosa més d'ella mateixa, tot intentant entendre també la seva connexió amb el món, al qual pertanyem, tot i que sovint s'ens mostra com una realitat aliena contra la qual sembla que haguem de lluitar constantment, a la recerca d'un equilibri que els belinesos ja semblen posseïr, com bé sabràs si assisteixes al taller familiar que sobre aquest tema i en el context de l'exposició, es farà el 17 de febrer a les 12h, de la mateixa manera que, uns dies abans, el 10 de febrer, a la mateixa hora, podràs recòrrer l'exposició "Tsaku of Bali, un ritu compartit" sota el guiatge de la pròpia autora.







dilluns, 28 de gener del 2013

L'univers de Juan Canals

Juan Canals Carreras (Hospitalet de Llobregat, 1964) ocupa, en tota la seva fantàstica virtualitat, els bells espais del Museu Karuka Art Centre (MKAC) que va ser creat l'any 2008 per Yolanda Arana, una professora viguesa de Geografia i Història que, profunda amant de l'art, va obrir aquest museu virtual que utilitza la plataforma informativa en 3D, Second Life (SL), com a vehicle ideal per a la visualització de les obres d'art i per a la projeccció, efectiva i immediata, dels artistes, conscient que la cultura i l'art són inherents a la pròpia essència de les xarxes socials i que molts artistes ja s'han integrat a aquestes noves tecnologies, fent el pas natural de les seves obres de la vida real al de la virtualitat o plantejant intervencions personals pensades especificament per a aquestes innovadores plataformes de comunicació virtual.




Yolanda Arana, en la vida real, és Ina Karuka, en l'ambit virtual del seu museu, com a avatar que l'habita com a fundadora i directora, animant, amb les seves explicacions i les seves decisions, programes culturals paral.lels al dels museus tradicionals, amb exposicions temàtiques, col.lectives o individuals, d'artistes que, en principi, havien de pertanyer al territori  Second Life, però, que vista la bona resposta de molts creadors contemporanis d'arreu, s'ha ampliat a tothom que reuneixi els valors d'innovació, contingut i compromis amb la cultura contemporània que la Ina determina, ben assessorada per la Yolanda.


El Museu Karuka Art Centre ja forma part d'aquest món paral.lel d'essència cultural virtual que té d'altres equipaments similars i el seu propi Louvre, per aixamplar el camp d'acció d'artistes i visitants que, sensibles a les noves possibilitats expressives i comunicatives de Second Life, s'hi han llançat apassionadament amb l'esperança d'aconseguir trobar el contacte humà que el rtime de la vida actual gairebé ja no permet en la seva fisicitat, a la vegada que amplien els seus coneixements tècnics, amb base emocional, conscients que la posibilitat d'enriquiment huma, sensible i intel.lectual, és gairebé il.limitada, si sents aquesta necessitat i no et conformes amb allò que creus que ja saps.


 
Milers són ja els visitants que han passejat virtualment pels ben disenyats espais del Museu Karuka Art Centre, contemplant exposicions i actes culturals paral.les, i milers seran els que també ho faran, des dels seus propis hàbitats, per veure l'univers plàstic de Juan Canals que s'hi mostra ara, des del 24 de gener, per mitjà de l'exposició "L'univers Canals" que et conduirà pels variats camins creatius d'aquest Graduat en Arts Aplicades i Ofícis Artístics que sap parlar, amb conceptes similars de reflexió sobre la condició humana en connexió amb l'arquitectura del seus hàbitats naturals i artificials, amb llenguatges tan diversos com el de l'escultura, la pintura, el collage, el gravat i el dibuix, com a base primera d'una estructura plàstica d'arrel figurativa i perfil psicològic, d'atmosfera similar a la d'algunes obres de Miró, Joan Ponç, Torres García o Picasso.




De la vida pren models, i la vida es manifesta també en les obres de Juan Canals, com a dinàmica projecció plastico-psicològica dels seus estats mentals de preocupació constant sobre la seva pròpia raó de ser com a home, representat sobre la tela o el paper, en tota la seva multiplicitat, pels "Fenomenolillos", petits personatges que defensaven el seu territori en contextos estructurals pressionants, per transformar-se després en híbrids d'home-gos, tot indicant la tendència humana a la submissió més impotent, inofesiva, dòcil i desencisada.





Tot i aquesta possibilitat d'acabar convertits en domesticats homes-gos, no és la seva dimensió canina, sinò la humana, la que fa que Juan Canals pinti el que pinta, i la que ha permès que Yolanda Arana, dirigeixi, com a Ina Karuka, el virtual Museu Karuka Art Centre, tot permetent que la seva obra arribi ara, facilment, a la teva gàbia.





http://www.canals-carreras.com/
http://mkac.wordpress.com/
http://youtu.be/DK2fIGAz-TA