Una vegada més la tele ha estat font d'inspiració per al contingut del meu blog, quan, ahir, coincidia, per obra i gràcia del comendament a distància i de la meva malaltissa impossibilitat de quedar-me contemplant qualsevol cosa, mentre dibuixo compulsivament, amb un reportatge sobre la fotògrafa nord-americana Francesca Woodman, que es va suïcidar l'any 1981, quan només tenia 23 anys, saltant per la finestra de casa seva al Lower East Side de Manhattan, decebuda de la vida per qüestions professionals i emocionals, tot i que la batalla per a la vida eterna, com a gran fotògrafa, la va guanyar, justament, després de morta, quan els seus pares, els també artistes Georges (pintor) i Betty (escultora en ceràmica), van saber gestionar, amb amor, intel.ligència i sensibilitat, el seu llegat de més de 800 imatges, de les quals 120 han estat ja exposades o publicades, per mostrar al món les particulars tonalitats del seu interessant treball creatiu.
La Francesca va viure la infantesa pròpia de qualsevol filla d'artistes que, com els seus pares, vivien l'art com a una autèntica religió, mentre fugien de qualsevol altre tipus de convencionalisme social, polític o religiós, convençuts que l'única veritat de l'existència, si n'hi havia alguna, només podia trobar-se oculta en el compelx tramat emocional de l'art, amb totes les conseqüencies que aquesta convicció podia comportar, pel fet diferencial que allunyava la Francesca dels comportaments tradicionals de les altres nenes i nens de la seva edat, marcant un camí de creació que l'atraparia integralment, amb la consciència i la seguretat que ella seria també una gran artista quan, als 13 anys, ja va començar a fer les seves primeres fotografies amb els mateixos criteris que impregnarien, després, tot el seu món creatiu.
Formada entre un poblet de Colorado i un altre de la Toscana, on els pares hi havien comprat una casa en un entorn molt apreciat per artistes d'arreu i per la gent de l'alta societat florentina, Francesca Woodman, es va sentir atreta, aviat, pel treball de surrealistes i futuristes, impregnant les seves fotografies de la seva mateixa atmsofera onírica, per autoretratar-se mil vegades, en els escenaris de bella decadència que trobava en fàbriques abandonades o en velles mansions victorianes, per captar el seu propi cos, sovint nu, i, moltes vegades, sense mostrar el rostre, mimetitzat entre les parets ruïnoses, entre objectes diversos que també evidenciaven el pas del temps, alhora que parlaven d'eternitat congelada.
Tot i la densitat tràgica de la seva mirada decadent, les seves fotografies eren, de fet, un cant a la vida en la seva dimensió més essencial, i res no feia pensar en el prematur suïcidi posterior, causat, possiblement, pel fracàs d'una intensa relació amorosa, agreujat pel que va sentir quan va veure, sistematicament, rebutjats els treballs que va presentar a Nova York, on va decidir fer el salt definitiu al vuit de l'existència, en una mort acceptada progressivament en el trajecte de caiguda, d'una durada similar a la que el contemporitzador fotogràfic li permetia fer els seus habituals autoretrats, fent també, d'aquesta manera, la seva última i definitiva fotografia, en una nit fosca de perfils encara desconeguts.
Abans de saltar, la Francesca va deixar aquesta nota escrita: "La meva vida en aquest punt és com un sediment molt vell en una tassa de cafè, i prefereixo morir jove, deixant diverses realitzacions, en lloc d'anar esborrant confusament totes aquestes coses delicades".
Després de la seva mort el seu pare, Georges Woodman, va deixar de pintar per dedicar-se a fer fotografies impregnades, curiosament, del mateix esperit que va animar, sempre, les de la seva estimada filla Francesca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada