Vaig començar a estimar l'arquitectura del japonés Kenzo Tange quan, molt jovenet, va caure a les meves mans un enorme llibre, profusament il.lustrat amb magnífiques fotografies, que va augmentar, aleshores, la meva veneració natural per a la cultura japonesa, en aquest cas a través d'un llenguatge que, per sensibilitat artística natural i tradició arquitectònica familiar, sentia intimament meu, alhora que em feia albirar la possibilitat que fos també el meu discurs professional, tot i que, finalment, va ser la Història de l'Art la que va acabar de definir els meus perfils professionals, projectats després per mitjà de la ràdio i la televisió, i, ultimament, per el meu desig, i la meva voluntat, de recuperar, la meva habilitat perduda per al dibuix i la pintura, tot establint una necessària connexió amb els meus propis orígens.
Per això és ara tot un plaer recuperar també la memòria de Kenzo Tange, tot donant-li el paper que li correspon en aquest blog que li dedico avui per una banal coincidència temporal, ja que en Kenzo va néixer un 4 de setembre, com avui, tot i que de 1913, a Sakai, i va morir el 22 de març de 2005, a Tokio, després de deixar un interessant rastre d'edificacions diverses, entre les quals destaca, tant per encerts urbanístics i arquitectònics, com pels seus intensos referents emocionals, el Parc i el Centre de la Pau, situat en el centre d'Hiroshima, com símbol d'una pau universal difícil d'aconeguir, tot i el terrible impacte que va causar en les consciència internacional, i, sobretot, en les víctimes, familiars i entorn humà més immediat, la Bomba d'Hiroshima que va esclatar el 6 d'agost de 1945, eliminant de la faç de la terra, 140.000 persones, a les quals s'hi sumarien, també, les 80.000 que van morir, 3 dies després, quan Nagasaki va rebre el mateix tracte.
El Centre de la Pau d'Hiroshima, conegut també com a Domo Gembaku o Domo de la Bomba Atòmica, va ser el resultat d'un projecte guanyat per Kenzo Tange l'any 1949, dissenyat per donar sentit al record del terrible bombardeig, a través d'un Parc i d'un Centre de la Pau que l'arquitecte va construïr al costat de l'únic edifici que va suportar els efectes devastadors de la bomba (obra que l'arquitecte txec Jan Letzel havia fet com a Centre d'Exhibicions Comercials de la Prefectura d'Hiroshima) aixecant un espai de 122.100 m2 com a homenatge permanent a les víctimes de la tragèdia, declarat per la UNESCO, l'any 1966, Patrimoni de la Humanitat.
Tange el va ubicar en el centre d'Hiroshima, al nord de l'illa, en el punt d'unió entre els rius Motoyasu i Honkawa, molt a prop de l'epicentre de l'explosió atòmica, com a monumental construcció de formigó armat que ret, també, homenatge estètic als principis de Le Corbusier.
Com a nota marginal, has de saber que Einstein, l'any 1939, va dirigir una carta al president dels Estats Units, Roosevelt, reclamant la seva atenció sobre els treballs fets per Enrico Fermí i Leó Szilárd a l'entorn de l'urani com a nova i important font d'energia, explicant també, la possibilitat de fabricar bombes sumament potents.
Potent va ser també , tot i que absolutament pacífica, l'arquitectura de Kenzo Tange, concebuda com una realitat feta d'elements emocionals que han d'arribar al cor de les persones, sense oblidar la lògica i la tecnologia que la fan possible, de la mateixa manera que ha de tenir elements tradicionals en la seva essència, tot i que no cal que siguin visibles externament, d'acord amb una pràctica professional que va passar, progressivament, d'una primera etapa marcada clarament per la tradició clàssica japonesa, a un posterior, i ja definitiu, moment d'assimilació de l'aleshores emergent estil internacional, del qual en va ser un dels seus principals impulsors.
Tot i el barroquisme de la meva arquitectura, física i mental, evident, però més aparent que real, estimo l'essència pura del pensament japonés i la subtilesa educacional d'una cultura especialment respectuosa amb la vida, en totes les seves dimensions, inclosa la que pot representar Kenzo Tange, tot i el desastre nuclear de la central de Fukushima, que ha demostrat, una vegada més, el perill que comporta l'us de l'energia atòmica, tot i que sigui amb finalitats pacífiques, allunyades del pensament pervers dels responsables del llançament de les bombes d'Hiroshima i Nagasaki, lés úniques fetes servir, fins ara, en combat, tot i que sempre planeja, sobre els nostres caps, l'amenaça de possibles futurs llançaments similars.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada