Jaume Mondiu

 

Jaume Mondiu (Barcelona, 1947), un pintor de formació autodidàctica i  factura impressionista, naïf, i, en algun cas, cubista, que vaig conèixer al llarg de la meva etapa professional radiofònica, entrevistant-lo en un parell d'ocasions, em descobreix ara un vessant literari que no coneixia, ni imaginava, gràcies una sèrie de textos que m'acaba d'enviar, sota el títol genèric de "Escritos de un anónimo", que mostren les mateixes emocions que alimenten el seu món pictòrics, en paisatges de paraules, que són també d'imatges, que il.lustren, tot desplaçant-se, en el temps i en l'espai, la seva connexió natural amb els pintors que, com Van Gogh, Gauguin i Degas, han inspirat la seva plasticitat, i amb els qui comparteix curiosos passatges de vida, breus i àgils, com les pinzellades de la seva pintura, tot cantant les excel.lències de la vida, des dels ulls d'un artista que la viu apassionadament, a l'hora que ret sentit homenatge als seus estimats mestres del passat.

Dels 13 textos que m'ha enviat, identificats només per el seu número d'ordre, he triat, perquè tu també el puguis llegir, el número 2, entre altres coses, perquè, en Mondiu, el comença tot manifestant el seu desig d'entrar en un dels seus quadres per no tornar mai més, exactament igual com va fer un pintor xinès, protagonista d'un conte que vaig llegir en la meva tendre infantesa, que, després de pintar un paisatge, s'hi introduïa fugint d'un soldats que l'anaven a detenir, per no recordo quins motius, que quan arribaven al seu taller, només hi trobaven, sorpresos, el quadre recent pintat, tot i que, aproximant-s'hi, encara van poder veure, incrèduls, com la seva diminuta figura es perdia per l'horitzó.

De manera que ara et convido a perdre't per aquest paisatge literàri que en Jaume Mondiu escriu des del seu anonimat, en la llengua que domina, el castellà, i amb els mateixos ingredients emocionals de la seva pintura, de lectura universal, com a constant referent plàstic.

Escritos de un anónimo-2

Me encantaría entrar por uno de mis cuadros y no volver.

¿Cuántos minutos al día nos sentimos felices?, un minuto……dos…. Ninguno.

Nacemos condenados, luchamos para llenar el tiempo y el tiempo nos va consumiendo poco a poco.

En nuestro entorno vemos morir a seres queridos, amigos que en su juventud buscaban un futuro, que no alcanzaron, es como si la vida fuese hacia atrás, mientras el tiempo nos va devorando.

Nos sumergimos en la ilusión y la fantasía para no ver ese monstruo que nos va robando la vida.

Pero yo soy feliz porque ignoro esa parte de la vida. Tengo ganas de pintar, de hacer el amor, de tener amigos, de jugar al tenis y se que no me moriré nunca. Yo no pertenezco a este mundo, eso es cosa de otros.

Mi mundo es mío y de quien me quiere.

Necesito estar vivo para ser feliz, mañana tengo una oportunidad y pasado otra, por tanto mi libertad me la monto yo, esto nadie me lo puede arrebatar.

Mi mundo me pertenece, mi alma es mía y adorno mis interiores como yo quiero, cada día es fiesta para mi. Mientras los demás chillan y se pelean, yo me dejo llevar por mi fantasía, decidiendo donde quiero ir.

La Felicidad está dentro de nosotros, lo demás es cosa de otros.

Ara et deixo perquè busquis, com en Mondiu, la felicitat en el teu interior, i perquè et perdis, com ell i el pintor xinès del vell conte infantil, per l'horitzó de les teves pròpies emocions.

 
http://mondiu.artelista.com/