Impressions tardorals

 

Quadre impressionista tardoral és el que projecta avui aquest bloc profundament estimulat per la sangnant lluminositat vermellosa de tan especials sortides i postes de sol, amb la subtil complicitat de la blancor lunar, que emergeix, entre núvols de foscor, tot aproximant-se, progressivament, a la imminent nova plenitut, oferint, als ulls del pintor, la millor versió de la natura primordial somiada, com a model ideal de l'essència de la vida i raó de ser de l'existència, més enllà de la seva tràgica dimensió quotidiana.

Temps, doncs idòni, per submergir-te en el bosc, cercant, entre les fulles caigudes, els fragments de les teves pròpies emocions, en un treball de lenta reconstrucció de les estructures del teu esperit, ferit, pels embats de les mil batalles que el joc de la vida t'obliga a emprendre des que neixes, amb la sortida del sol, fins que mors, amb la corresponent posta, convertint l'existència en el camí natural, si l'acceptes, entre els dos moments de màxima intensistat, el de l'inci i el del final, que tenen també la seva traducció cromàtica corresponent, convertint el dia en pur trànsit anodí entre l'esclat primer del sol i la seva vermellosa mort, quan els estels i la lluna obren l'espai dels teus somnis, tot convidant-te a observar la vida amb els ulls de l'autenticitat. 

És a la tardor quan la sensibilitat artística, en qualsevol de les seves manifestacions, plàstiques, literàries, poètiques, gastronòmiques, fotogràfiques o musicals, troba el punt de cocció exacta per condimentar els seus millors plats, observant, primer la realitat natural que l'envolta, per transformar-la, després, en fruits del cos i de l'esperit, en la intimitat de la cova protectora, prop del foc que excita la teva atmosfera intel.lectual amb els mateixos colors sagnants de l'exterior, establint una connexió natural entre espais interiors i exteriors que és exclusiva d'aquest temps astronòmic, mentre la pluja,  iniciàtica, deixa regalims de nostàlgia del temps perdut en els vidres de les finestres del teu món.

Oblidada l'excessiva brillantor de l'estiu, el teu cos busca també el refugi de la llar ombrívola, deixant que la teva imaginació es projecti cap al futur per mitjà de quadres, poemes i cançons, que et reconcil.lien amb l'essència del teu pensament, en espai de renovada serenor necessària per començar a dissenyar, amb l'energia precisa, els teus itineraris futurs, mentre dibuixes, en el reflex de la lluna, el teu desig d'eterna harmonia universal.

I, abans de la posta de sol i a punt d'acabar la lectura d'aquest blog, pots contemplar, com a visió sintètica d'aquesta particular atmosfera tardoral, el quadre que Arcimboldo li va dedicar, ensamblant  fruits i fruites del moment fins a definir una figura humana, en la màxima expressió de fusió fantàstica entre l'home i la natura.

CIELOS DE OTOÑO

Tengo dentro de un herbolario
una tarde delicada,
lila, violeta y dorada.
Caprichos de solitario.
Y en la página siguiente
una boca sonriente
y unos ojos, los ojos
de Guadalupe,
cuyo color nunca supe.
Grises son
grises son y ya no miran.
Y unos labios que suspiran,
dentro del lírico herbolario
capricho del solitario
toda una voz estampada
y apagada,
mas sonora
cuando llega la hora.

ANTONIO MACHADO

http://youtu.be/WdtKI5lGtHo