Contes xinesos

No he pogut deixar passar ni un instant per explicar-te els detalls del conte del pintor xinès que fugia a través del quadre, que acabava de pintar, fins a perdre's pel llunyà horitzó blau., tot i que la meva minuciosa recerca internàutica m'ha descobert fins a 5 contes xinesos relacionats, d'alguna manera, amb aquella primera narració original, i connectats, sempre, amb l'activitat pictòrica.

El primer, titulat "El paisatgista", d'autor anònim, explica la història d'un pintor, obligat per l'emperador a viatjar a les terres llunyanes d'una província conquerida recentment, per poder conèixer le seves característiques, que torna amb les teles intactes i ni tan sols un petit esbós de res, provocant, naturalment, l'ira de l'emperador, i la reacció immediata del pintor que, per calmar-lo, pinta de memòria un gran quadre que reprodueix, fidelment, tots el detalls dels territoris visitats, fins i tot, els d'un caminet, per on el pintor s'allunya, empetitint progressivament, fins a desaparèixer defintivament, després d'haver entrat magicament dins de la pintura davant dels ulls incrèduls de l'emperador i acompanyants, que acaben abandonant l'escena en respectuós silenci.

El segon es titula "La fugida del pintor Li", d' Herminio Almendros Ibáñez, amb il.lustracions de Carlos Arques Soler, i explica el drama existencial viscut pel jove pintor de talent Li Xan Hao, quan és obligat a abandonar l'idil.lic poblet on va nèxier, en contacte directe amb la natura, per instal.lar-se al palau imperial a fí de decorar-ne, com un autèntic esclau, les seves mil estances, fins que, nostàlgic, pinta, també amb palpable realisme, un quadre enorme i fantàstic del seu particular paradís perdut, en el qual, després d'una sèrie de peripécies argumentals, s'hi perd, quan ningú no el veu, de manera inexplicable, fins que un savi mandarí endevina el perquè de tot plegat, quan observa les petjades deixades pel pintor a la gespa humida, talment com si fos fresca, mentre fugia, feliç, cap als sesus orígens.

El tercer, que es titula, senzillament, "Conte xinès", també té emperador i pintor, tot i que, en aquest cas, és el pintor de la seva cort, que un dia rep l'ordre imperial de pintar un peix per ornamentar una de les seves estances reials, posant-se immediatament a la feina, de manera particular, això si, perquè, cada vegada que l'emperador li reclama el treball, ell respon amb successives evasives, fins que, passat un any, l'emperador, que ja no pot més, entra per sorpresa al taller del pintor i el troba , impassible, davant d'una tela en blanc, tot i que quan l'emperador, indignat, li retreu tan passiva actitut, ell afaga pintura i pinzell i, amb quatre tocs magistrals pinta un sinuós peix, que sembla que encara estigui nadant en les aigües transparents de l'estany del palau, davant del qual l'emperador li pregunta perquè ha tardat tant en fer una cosa, finalment, tan senzilla, i el pintor, com a resposta, obre, de bat a bat, les portes d'un armari enorme, amagat al fons del taller, provocant la caiguda pel terra de milers de dibuixos preparatoris del peix.

El quart és un conte xinès que no té títol, perquè és, de fet, la història real, tot i que sembla un conte, del pintor xinès Lo Yuao, un home de vida particular, que va néixer a Hong Kong l'any 1933, en un ambient d'extrema pobresa i greus buits familiars, fins que va marxar cap a l'Argentina, tot i que ell pensava que ho feia cap al sud de l'Amèrica del Nord, per instal.lar-se, amb 80 compatriotes més, que fugien de la misèria o del comunisme, a San Nicolás, on van muntar una fàbrica tèxtil, mentre ell obria, també, una casa de fotografia, estudiava piano, cant folkoric, i començava a pintar, amb tècnica personal que va millorar molt quan va conéixer un mestre xinès que li va ensenyar els secrets de la tinta xinesa i de l'amor per la natura, que ell va arribar a dominar amb escreix, combinant-la, amb les impressions del paisatge i de la cultura argentines, fiins que va morir l'any 2007, i les seves cendres van ser enviades a Hong Kong, en un camí de retorn, tot i que póstum, cap a la terra del seus ancestres, com havien fet els pintors xinesos dels nostres contes d'avui.

I el cinqué conte, que també és real, parla del pintor granadí Juan Vida que, l'any passat, va fer una exposició titulada "Un cuento chino" com a homenatge a la filla xinesa que havien adoptat, tot rememorant els diversos viatges d'anada i de tornada, i totes les emocions contingudes en aquella intensa experiència d'amor i de paternitat.

 

I conte, contat, conte acabat....de manera que, amb la càrrega ètica i estètica que contenen tots aquests contes, enfoco l'incert camí de futur, fent cada dia esbossos d'un peixet, fins que sigui capaç de pintar-lo, amb tota la seva frescor, d'una sola pinzellada. que contingui, ocults, tots els intents anteriors, per enganyar-te, fen-te creure que tinc facilitat per fer aquestes coses, o el que sigui, quan de fet, només tinc una certa gràcia, i, sobretot,  voluntat i constància, per fer que sembli fàcil el que, realment, és difícil.