Quan el fotògraf Henri Cartier-Bresson, cap a l'últim tram del seu camí de vida, va decidir abandonar la fotografia per la pintura, buscant noves i millors satisfaccions professionals, també va omplir el buit emocional que li havia deixat la seva anterior esposa, la ballarina de Java, Ratna Mohini, amb Martine Franck, una tímida i elegant fotògrafa belga francòfona i de formació anglosaxona, que es va arribar convertir en la seva confident i còmplice més fidel, i en la seva hereva, emocional i professional, quan l'Henri va morir l'any 2004 i ella va saber mantenir viu el seu record i la seva memòria com a fundadora i presidenta de la Fundació Henri Cartier-Bresson, en una tasca que va anar combinant amb la seva pròpia creació fotogràfica fins a la seva mort, a París, ara fa dos dies, quan, malauradament, als 74 anys, va mostrar al món l'última instantània de la seva vida.
Martine Franck, que, des de 1983, va formar part de la coneguda i prestigiosa Agència Magnum, va començar a interessar-se per la fotografia quan, amb la seva amiga d'infantesa, la dramaturga Ariane Mnouchkine, seguia, amb la seva càmera, les gires dels Théâtre du Soleil (Teatre del Sol), fins que l'any 1963, en viatge per l'Afganistan, l'Índia, la Xina i el Japó, aquell primer interès es va convertir en autèntica vocació professional que va significar la creació de nombroses fotografies de caràcter documentalista, al costat de retrats de profunda humanitat, i escenes costumistes o paisatges en la seva puresa original, sempre molt a prop de la sensibilitat del seu marit i mestre natural, Henri Cartier-Bresson.
Al marge dels primers, i d'altres de posteriors, treballs a l'entorn del món del teatre, Martine Franck va trobar el seu llenguatge més personal i exquisit captant la realitat oriental a través de la serenor de la vellesa, la religió tibetana o dels esforços de l'emancipació femenina, de la mateixa manera que també va dirigir el seu objectiu cap a la realitat social nord-americana, irlandesa i anglesa, mostrant també, de manera més sentida, la transformació progressiva de la seva França d'adopció, ja que ella havia nascut a Anvers el 2 d'abril de 1938.
Jean-Jacques Naudet, redactor en cap de "Le Journal de la Photographie", lamentant la mort de Martine, va dir que el bosc de les ànimes que hem estimat i admirat es fa més espés, com podem dir tots nosaltres quan, avançada la vida, veiem també com s'en van definitivament els èssers estimats, fins que ens arribi el moment, com a la Martine, de fer-ho nosaltres oferint, també al món, la nostra última instantània.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada