Cercar en aquest blog

diumenge, 5 d’agost del 2012

Marilyn Monroe


Fosca la seva mort, com la seva vida, tot i la brillant aparença de la seva mirada, del seu somriure i de la seva rossenca caballera, responent als suposats desitjos dels nobles cavallers, no puc fer cap altra cosa que retre avui merescut homenatge a Marilyn Monroe, tot commemorant el cinquantenari de la seva mort, als 36 anys, un 5 d'agost, com avui, tot i que de 1962, envoltada de tristesa, d'alcohol i de barbitúrics, lluny de l'esplendorosa imatge de la que va ser primera conilleta del Play Boy de Hugh Hefner, ocupant portada i pàgines interiors del primer número de la revista per a homes més famosa de tota la història, des d'aquell llunyà 1953, quan va nèxier, fins avui, que continua sent la revista, del seu gènere, més venuda, gràcies a la sensibilitat de l'actual directora, Christie Hefner, la filla del fundador que sembla haver heretat, la mateixa visió de la jugada sexual, per a homes, que el seu pare.



 





Norma Jeane Mortenson, batejada com a Norma Jeane Baker i rebatejada per al cinema com a Marilyn Monroe, va passar de fer feinetes diverses, com de tècnica a la fàbrica de municions Radioplane, tot i que ja va ser portada d'alguna revista del sector, a model fotogràfica, i d'aquí, gràcies a una bellesa explossiva i a uns arguments de contundència indiscutible, que la van perjudicar més que ajudar-la, al món del cinema, convertint-se, amb el temps, en una de les actrius més famoses de Hollywood, de les 10 millors de tots els temps, segons l'American Film Institute, i en un dels principals símbols sexuals del nostre temps.






Jo, tot i que sóc més de la generació del bikini de la Ursula Andress, de la suor de la Kim Basinger, o dels llavis de l'Angelina Jolie, no tenint, d'altra banda, cap tendència mitomaníaca en aquest sentit, i preferint, mil vegades més, la bella realitat femenina que m'envolta que la que m'ofereix, velada, la gran pantalla, no puc deixar de reconèixer, com a home i artista plàstic,  l'encant d'una Marilyn Monroe que es va convertir en font d'inspiració, sobretot després de la seva mort, de molts artistes coetanis, que, primer, des del llenguatge del Pop Art, i, després, des d'estètiques diverses, van immortalitzar una imatge que s'havia convertit en un producte de consum massiu similar a les populars sopes Campbell que Andy Warhol va elevar a la categoria d'obra d'art, amb la mateixa passió que ho va fer amb el rostre serigrafiat de la Marilyn.

 




Joe DiMaggio, el seu segon marit, en un funeral privat que va fer després de la mort de Marilyn, va dir que no li podia dir adeu, perquè era una expressió que ella no feia servir mai, però que, adaptant-se a la seva manera particular de dir les coses per poder enfrontar-te a la realitat, si que li podia dir a reveure perquè tots visitariem, algun dia, el país cap a on ella acabava de marxar.



Si l'alcohol, els barbitúrics, la tristesa, la solitud, o la fosca trama política, no haguessin tallat, de soca rel, el somriure encisador de Marilyn Monroe, la idolatrada actriu huaria fet, aquest any, els 86, tindria l'aspecte que ens presenta la fotografia feta amb ordinador i, segurament, ja no somriuria com ho feia abans, si és que acconseguís somriure alguna vegada, com jo faig ara tot recordant el seu  fantàstic paper a la pel.lícula "Con faldas y a lo loco"(1959), el seu gran èxit comercial i la seva gran actuació personal que li va permetre guanyar el Globus d'Or a la millor actriu de comèdia.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada