De fenòmen de masses i d'enorme lliçó de marketing universal, tot i el seu caràcter involuntari, haig de considerar la particular restauració que ha fet, sense permís oficial, als seus 81 anys de fe religiosa i afecció pictòrica, Cecilia Giménez, de l'eccehomo del segle XIX del pintor Elías García Martínez, que ornamentava un dels murs del Santuari de la Misericòrdia de Borja (Saragossa) des que aquest artista, nascut a Requena el 1858 i mort a Utiel el 1934, el donés a aquesta població on estiuejava.
Mitjans d'arreu del món s'han fet ressó d'una història pròpia del Celtibéria Show que ha caracteritzat sempre Espanya, fent-la, eternament different, tot projectant, ara, universalment, pintura original, pintura restaurada, noms dels protagonistes de la tragicomèdia i localitat dels fets, aconseguint, com en tantes altres ocasions, que l'invisible es faci visible i popular, gràcies a un fet accidental que, explica, d'altra banda, com funcionen les coses en aquest país.
L'eccehome de la Cecília ja és objecte de culte internautic, transformat, això sí en Ecce Mono, tot i que jo encara li afegiria un Liso, per convertir-lo en el meu particular Ecce Mono Liso, tot recordant la mítica Mona Lisa, de la mateixa manera que els seus fans, amb la mateixa llibertat restauradora de la Cecília, li han posat la cara que més gràcia els ha fet, respectant, això sí, la túnica, l'única part de la pintura que conserva, més o menys, certa fidelitat amb el model original.
L'eccehomo de la Cecília Giménez em recorda, vagament, aquelles cares de Bélmez que apareixien, sense explicació científica possible, a les parets d'una casa d'aquesta població de Jaén, de la mateixa manera que, sense explicació científica possible, la Cecília ha pogut pintar un rostre que sembla sorgit del propi mur del santuari, més que de la seva propia mà d'artista, en una acció que sembla més un fenòmen paranormal que cap altra cosa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada