Cercar en aquest blog

diumenge, 26 d’agost del 2012

Diane Arbus

L'antropòleg i sociòleg Roger Bartra dedica el novè capítol del seu llibre "El salvaje artificial" al naixement i mort del salvatge romàntic, parlant, entre d'altres coses , de l'interès morbós que es va començar a despertar, a principis del XIX, per mostrar publicament, en fires, circs i museus, les diferents possibilitats de monstruositat humana, des de nens-mico, a dones-goril.la, tot passant per la variada gamma de gegants i nans, o de dones barbudes i d'altres rareses similars, en una mostra de freakysme iniciàtic, que podia servir tant per augmentar la falsa sensació de normalitat dels espectadors, com per sensibilitzar-los del mal dels altres, fins al desinterès i la inconsciència, com, senzillament, per passar una estona divertida rient de les desgràcies, físiques i morals, d'èssers tan particulars, que només justificaven l'existència des del seu trist paper de ninots de fira.
















Bartra cita també, en aquest monstruós capítol, Diane Arbus, la fotògrafa nord-americana que, després de dedicar-se, amb èxit, a la fotografia de publicitat i moda, com a ajudant del seu marit Allan Arbus, va projectar, fotograficament, un particular món interior, poblat d'aquells èssers marginals, abandonats pel "somni americà", protagonistes d'una pel.lícula, entre terrorífica i fantàstica, que molts espectadors miren ara, amb la mateixa morbositat que, al XIX, es contemplaven aquelles curioses parades de monstres.







La Diane, que havia nascut, l'any 1923, en el sí d'una rica família jueva, sempre es va sentir incòmode amb la vida luxosa que li va correspondre, tot i que sempre deia que aquesta situació privilegiada li va permetre triar noves possibilitats de vida, com la que va començar amb Allan Arbus, amb qui es va casar, als 18 anys, tot i que no agradava gaire a la família, i de qui va rebre el cognom, l'afecció per a la fotografia i el plaer per a la masturbació, que ella practicava habitualment amb la finestra oberta perquè les llums de Nova York il.luminessin el seu plaer i el fessin visible als ulls de veïns i passavolants casuals.



Tot i l''exit del treball fotogràfic compartit amb el seu marit, que combinava amb les tasques de la llar i amb el rol de mare de dues nenes, la Diana tampoc no se sentia còmode en aquell ambient, patint, sovint, depressions, malestar i una sensació de raresa que li feia pensar que necessitava trobar una nova via creativa per realitzar-se com a persona, expresant, amb sinceritat, un món interior que, finalment, va projectar-se a través d'aquests retrats, en blanc i negre, frontals, durs i directes, amb flash diurn, per mostrar, sense barreres, la cruesa de la vida marginal i, fins i tot, la bellesa de la monstruositat humana.

 


Ella mateixa va anar degenerant, física i mentalment, descuidant tant aspecte extern com estructura mental interna, a la vegada que el seu matrimoni es trencava i ella trobava el plaer sexual amb molts dels curiosos èssers que acceptaven ser fotografiats, fins que, víctima d'una nova i definitva depressió, es va suicidar el 27 de juliol de 1971, tallant-se les venes després d'haver ingerit somnífers, en una última acció que, diuen, que ella mateixa va fotografiar mentre la sang sortia de les seves venes, i la vida del seu cos.

 

El seu germà, Howard Nemerow, li va dedicar un poema que acaba d'aquesta manera: 

"Eso fue hace una vida. Ahora ya no estás,
te negaste a seguir jugando el juego de los adultos
en el que, manteniendo el equilibrio en la cima que corona la oscuridad
se sigue corriendo sin mirar abajo
y nunca se salta por temor a caer.


 

Diane Arbus deia que la fotografia és un secret que parla d'un secret, de manera que quan més et diu, menys l'entens, com també afirmava sempre que el que més s'estimava era anar a algun lloc on no hagués estat mai, raó per la qual potser va decidir emprendre l'últim viatge, aquell per al qual només cal bitllet d'anada.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada