Cercar en aquest blog

dimarts, 31 de juliol del 2012

Guido Crepax

Un dia com avui, 31 de juliol, tot i que del 2003, ens deixava, a  Milà, on també hi havia nascut, el 14 de juliol de 1933, Guido Crepax, l'historietista i il.lustrador italià que va fer de l'erotisme, fi i sofisticat, el seu vehicle ideal per explicar histories quotidianes amb llenguatge universal.






Mentre estudiava arquitectura, en Guido, ja va començar a fer les seves primeres  il.lustracions per a portades de llibres i discos, i també el seus primers dibuixos publicitaris, amb resultats excel.lents, com quan va rebre la Palma d'Or pel disseny gràfic de la campanya publicitaria de Shell, l'any 1957, de la mateixa manera que, acabada ja la carrera d'arquitectura, va començar a dibuxar les portades, i a il.lustrar alguns dels articles divulgatius, de Tempo Medico, la primera revista italiana de medicina, amb la qual va col.laborar al llarg de més de 25 anys, aprenent, possiblement, tota l'anatomia necessària per dibuixar Valentina, la seva heroina d'atractius perfils eròtics i sensuals.




Va ser l'any 1965 quan Guido Crepax va crear el superheroi Neutrón, que tenia Valentina com a personatge secundari, de característiques, però, tan suggerents, pel seu velat feminisme estimulant, i la suposada passivitat del seu erotisme, que poc després va desplaçar Neutrón per convertir-se en la gran protagonista de la historieta que més fama va donar, finalment, a Guido, el seu autor.







Guido Crepax s'havia atrevit, al llarg de la seva vida, amb personatges molt diversos, explotant sempre els seus vessants sensuals, eròtics, onírics i surrealistes, amb prou força per enfrontar-se, per exemple, plasticament, amb el món fosc d'Edgar Allan Poe, el dels grans clàssics de la literatuta eròtica, el de la revolució russa, o el de l'enigmàtic Frankenstein, a qui va dedicar la seva última obra, publicada un any abans de la seva mort, quan en tenia 70.



dilluns, 30 de juliol del 2012

La font Wallace

Per apagar els focs que han cremat ultimament aquest bog, què millor que parlar avui d'una font, i de quina altra millor que de la font Wallace, situada a la cruïlla Passeig de Gràcia-Gran Via de Barcelona, que ja mostra publicament el mateix aspecte que tenia quan va ser creada, gràcies a un bon treball de restauració impulsat per Hàbitat Urbà, que ha permés recuperar l'aspecte original de les petites cariàtides, envellides per l'erosió del temps, climatològic i temporal, a la vegada que s'ha renovat la instal.lació hidràulica.


 La font porta el nom de Sir Richard Wallace, un col.leccionista d'art i filantrop anglès resident a París que va finançar la producció de centenars d'aquestes fonts, dissenyades per l'escultor francès Charles Auguste Lebourg, per regalar-les a moltes ciutats europees com a símbol de la germandat universal dels homes i els pobles, i per resoldre, també, els greus problemes de sequera creats per la guerra franco-prussiana de 1870.






Charles Auguste Lebourg era un notable escultor, nascut a Nantes l'any 1829, que s'havia format a l'Escola de Belles Arts de París i que havia treballat en la decoració del Louvre i d'altres importants edificis parisencs, sense destacar especialment, fins que va tenir la sort de ser triat per Sir Richard Wallace per dissenyar les seves filantròpiques fonts, en un treball de creació que, tot i els seus valors evidents, no va ser prou important com per donar-li l'estabilitat econòmica necessària, morint, finalment, pobre i oblidat del món, a París, l'any 1906.




De les originals 12 fonts que Wallace va donar a Barcelona amb motiu de l'Exposició Universal de 1888 en queden tres: l'acabada de restaurar dels Passeig de Gràcia/Gran Via, la de la Rambla, davant del Museu de Cera, i la situada a l'entrada de l'edifici d'Agbar, a les Corts.




De manera que ara, quan et vagis a refrescar a qualsevol d'aquestes fonts, arreu del món, podràs honorar la memòria de Sir Richard Wallace, el filantrop que les va finançar, però també la de Charles Auguste Lebourg, l'escultor que les va dissenyar, tot i que les fonts es coneixen només  pel nom del filantrop que les va pagar i no pel de l'artista que les va crear.


http://fr.wikipedia.org/wiki/Charles-Auguste_Lebourg

diumenge, 29 de juliol del 2012

Foc creatiu

El pintor i amic Pere-Màrtir Brasó, em comenta, des del seu Mataró de vida i treball actuals, després de llegir el meu blog d'ahir dedicat al pictòric i fotogràfic bosc cremat de l'Assumpció Mateu, que, l'any 2005, quan vivia a Tordera, al bell mig de la natura, també va respondre a  la força devastadora del foc forestal amb la força trasbalsadora de la seva pintura a través d'una sèrie titulada justament "El bosc cremat", exactament igual que la sèrie de l'Assumpció, tot i que amb resultats plàstics diferents, d'acord amb la sensibilitat, també diferent, de l'un i de l'altra, amb diferents trajectòries vitals i professionals, diferents visions de l'existència, i tècniques també diferents, amb el bosc cremat, això si, com a fantàstic nexe d'unió emocional i textural.













Pere-Màrtir Brasó ha aprofitat sempre la força crítica de la imatge pictòrica per exercir el seu dret a la denúncia social, evidenciant actuacions polítiques incorrectes, responsables, també, al cap i a la fi, d'aquests lamentables incendis forestals que, un estiu si i l'altre també, converteixen el verd vital natural dels nostres paisatges, en un gris de mort que, tot i la seva decadent bellesa, altament estimulant per a l'artista, no deixa de ser un color imposat accidentalment, que cap pintor no voldria tenir a la seva paleta per voluntat pròpia, en el seu desig habitual de lloar, plasticament, la vida més que la mort.






En Pere-Màrtir va viure des de dins,  la realitat dels boscos del Montseny i del Montengre, quan, l'any 2005, va instal.lar casa i taller a Tordera, incorporant aquell fantàstic entorn natural a la seva iconografia habitual, amb els seus aspectes positius i, naturalment, els negatius, representats basicament, per aquests incendis forestals que li van cremar, també, part de la seva ànima, envaïnt, amb força devastadora, els seus papers i les seves teles, com a crit visceral de denúncia primigènia contra la mort i a favor de la vida.





 






Que el bosc cremat de Pere-Màrtir-Brasó tingui l'espai natural que li correspon en aquest blog, conceptualment sucarrimat, tot recordant les impressions que va causar als espectadors quan la sèrie va ser exposada, l'any 2005, a la Lolet Comas de Mataró, i avui, també, virtualment, al costat del bosc cremat particular de l'Assumpció Mateu, que ocupa justament ara, amb tota la seva consistència textural, i fins al 16 de setembre, els espais expositius del Aiete Kultur Etxea (Centre Cultural Aiete) de Sant Sebastià, tot llançant als quatre vents, el seu missatge plàstic, entre polític i poètic.






http://www.peremartirbraso.com/

http://www.assumpciomateu.com/

http://www.donostiakultura.com/albisteak/aiete/

dissabte, 28 de juliol del 2012

El bosc cremat

Encenem els boscos amb la mateixa alegria que encenem la flama olímpica, per gaudir, com Neró, de manera cíclica estival, d'un espectacle natural que, justament pel seu caràcter accidental, provoca, al marge del dolor que també causa, el mateix efecte tafaner que fa que aturem la marxa del nostre vehicle per observar, morbosament, les restes de l'accident, amb ferralla rebregada i cossos seccionats, i, en molts casos, també cremats, i el perill, inconscient, de provocar, com així passa, nous accidents, que d'altres observaran amb el mteix interès morbós que nosaltres abans, tot i que, ara, ja en serem les víctimes, en un cicle de vida i mort que, finalment, és més natural que accidental.


 

No vull dir que aquesta sigui la causa primera del desinterès que tots plegats, començant, naturalment, pels poítics, tenim per l'estat lamentable de brutícia general d'uns boscos que ni ens mirem durant tot l'any, immeros en  la comoditat urbana, per lamentar, ja inutilment, l'incendi corresponent quan, a l'estiu, el bosc es manifesta, per a molts urbanites, com una realitat atractiva, mentre que per a la gent de la ruralia és la realitat seva de cada dia, oblidada absolutament del món.





Sempre he dit que l'accident resulta atractiu, perquè trenca el discurs linial de la vida, provocant situacions inesperades i imatges espectaculars que, pel seu caràcter contra-natura, no podem evitar d'observar, sobretot quan els diversos mitjans de comunicació ja es preocupen d'acconseguir-ho, repetint-les fins al cansament, acompanyades de comentaris provocatius que encara ens exciten més, a l'hora que fan perdre la vertadera essència del fet accidental, manipulant-ne, sovint, els continguts, per tocar, més que mai, la nostra fibra morbosa.





La pintora Assumpció Mateu va trobar, ja fa un temps, en el bosc cremat, una curiosa font d'inspiració que, d'alguna manera, confirmaria que, sovint, és en l'accident, amb la destrucció que comporta, on hi ha la flama vital que ens permet crear bellesa, tot convertint-nos ens imaginaries aus Fènix que reneixem també, un dia si i l'altre també, de les cendres dels nostres pròpis incendis emocionals, demostrant aquesta curiosa capacitat de regeneració que, amb el temps, torna tots els color de l'univers a la negra terra cremada, com regenera, en el nostre cor, les antigues emocions destruïdes pel foc del dolor.
 



Pintar la tristesa també és pintar l'alegria de viure, amb la consciència que tristesa i alegria són les dues cares d'una mateixa realitat que cal viure des de dins, amb la mateixa intensitat i la mateixa certesa que no poden existir per separat, de la mateixa manera que la vida sense la mort s'enten tan poc com la mort sense la vida.





divendres, 27 de juliol del 2012

Isabel Serrano

Com en alguna altra ocasió, un comentari a algun dels meus perfils dibuixats del facebook, em va permetre descobrir l'existència d'Isabel Serrano, pintora i escultora nascuda a Sant Vicenç de Montalt l'any 1955, que ara continua fent el seu particular camí d'artista des de Vinaròs, població que va conéixer per primera vegada, ja fa uns quants anys, en viatge de noces, quan va ocupar amb el seu marit la fantàstica Sènia dels sogres, que ara, transfomada pel pas del temps, s'ha convertir en el seu lloc de vida i de treball creatiu, en entorn natural privilegiat, tot i els canvis que també han transformat la seva pròpia existència, feta ara, de solitud i d'absències humanes, i de plenitud i de presències artístiques.



Exemple clar de la il.lusió infantil que anima la vida dels artistes, la Isabel troba sempre la força necessària per donar un pas més, convençuda que serà sempre millor que l'anterior, convertint objectes trobats i pigments plàstics, en còmplices ideals de les seves composicions.





 



Isabel Serrano és una artista dual que manifesta emocions compartides tant pels objectes funcionals que han perdut el seu sentit, recuperant-los plasticament,  per forma i emoció, com per la natura que ha fet possible la seva existència, en un treball plàstic que combina, amb sensibilitat, la contundència matèrica, de dimensió tridimensional, d'aquests objectes trobats, i la profunditat etèria d'un fons natural, multidimensional, que tant por ser submarí com celestial.





Amant de les coses boniques, per útils i per estètiques, de sempre, les mans de la Isabel es confonen amb les d'aquelles altres persones que, en el passat, van donar vida als objectes que, ara, ella recupera de l'oblit, convertits, saviament, en fragments d'una nova realitat pintada de projecció emocional eterna.