Johan Barthold Jonkind

Tot i que l'art, com hem anat observant, darrerament, per mitjà de la practicitat de les vides dels artistes, d'ara i de sempre, i de les seves reflexions teòriques complementaries, allunya, sovint, la depressió, alleugerint l'esperit de feixugues càrregues sentimentals, moltes altres vegades la provoca directament, ja sigui per culpa de la  pròpia hipersensibilitat natural de l'artista, de perfils emocionals sempre vulnerables, com per els seus desenganys amorosos i professionals, o per les característiques existencials de desordre horari i d'extrema solitud que identifiquen habitualment, les seves vides.

El pintor holandès Johan Barthold Jonkind il.lustra perfectament aquest perillòs caràcter dual de la creativitat artística, entre el bé i el mal, que, en el seu cas, el va condemnar a una mort solitària, en el sanatori de Saint-Égrève, prop de Grenoble, alcoholic i amb problemes psíquics (melangia i paranoia), després de viure una vida d'exit, tot i que desordenada, com a excel.lent pintor de paisatges, entre la seva Holanda nadiua, el París d'adopció i la Normandia d'inspiració, amb resultats tant significatius que el mateix Manet el va considerar com "el pare del paisatge modern", i la història, com a un dels precursors més evidents de l'impressionisme, identificat també com "el pintor de Honfleur i dels carrers de París", per excel.lència.

Johan Barthold Jonkind (Lattrop, Holanda, 3 juny, 1819-Grenoble, França, 9 febrer 1891) que va ser el vuitè fill d'una família de dèu germans, va passar la seva infantesa en el port de Vlaardingen, sobre el Mosa, a l'oest de Rotterdam, on el seu pare treballava com a recaptador d'impostos, treballant, també ell, posteriorment, com a notari, fins a la mort del progenitor, que en Johan va viure com un alliberament, marxant, immediatament cap a a Haia a estudiar art, submergint-se en l'obra dels mestres del Segle d'Or de la pintura holandesa, per seguir l'estela dels naturalistes holandesos i pintar, també, les seves habituals escenes de ports i vaixells, amb especial interès per captar la llum, que llunes plenes o sols naixents, donaven a la composició, produint canvis tant significatius, que feien que una mateixa realitat mostrés perfils pictòrics totalment diferents, com ja va experimentar, posteriorment, el gran Monet, demostrant que la llum és un factor decisiu, tant per definir la vida, com qualsevol quadre que pretengui representar-la.

Instal.lat a París, en Johan, es va anar allunyant progressivament de les directrius formals del paisatgisme holandès, en el que s'havia format, per agilitzar la seva pinzellada, tot captant la nova  realitat amb aquella mirada espontània que, poc després, seria la mirada habitual dels impressionistes, alguns dels quals, com Monet, que va ser un dels seus admirats alumnes, havia afirmat que a ell li devia l'educació definitiva del seus ulls.

Tot i que els valors finals de la pintura de Johan Barthold Jonkind eren perfectament assimilables als de l'impressionistes, el seu mètode de treball l'allunyava d'ells, ja que en Johan preferia prendre notes, a l'aquarel.la, del natural, per treballar, després, a l'estudi, acabant els seus quadres, a l'oli, en la comoditat del taller, mentre que els impressionistes feien, normalment, tota la feina a l'aire lliure, captant, en la seva pell, la immediatesa del paisatge i la pulsació visceral d'una realitat que després envaia les seves teles.

Convertit, paranoicament, en el mateix Johan Barthold Jonkind, miraré demà, amb els seus ulls, la mateixa lluna plena que ell va captar, reflex sobre el mar inclòs, tantes vegades en els seus paisatges holandesos, tot i que, maluaradament, no podré arribar a pintar-la mai com ell, ni en els meus paisatges santpolencs, ni en els meus propis paisatges mentals.

http://es.wikipedia.org/wiki/Johan_Barthold_Jongkind