Cercar en aquest blog

dissabte, 2 de juny del 2012

Francesc Ribalta

 






Lope de Vega va dir, d'un gravat que el representava com a il.lustració de les seves "Rimas humanas y divinas", "que se copió de un lienzo en el que lo trasladó al vivo el catalán Ribalta, pintor famoso entre españoles de primera clase", de la mateixa manera que va dedicar a l'amic pintor, el.logis, ben rimats, com aquest:

No tiene España que envidiar, si llora
un Juanes, un Becerra, un Berruguete,
un Sánchez, un Felipe, pues ahora
tan iguales artífices promete:
Ribalta donde el arte se mejora
pincel octavo en los famosos siete.



Aíxi cantava Lope de Vega les excel.lències de Francesc Ribalta (Solsona, 2 juny, 1565-València, 14 gener, 1628), el pintor barroc espanyol, format en el context de la pintura escorialenca, després de passar per Barcelona i abans d'establir-se, definitivament, a València, per desenvolupar el seu estil particular, d'essència naturalista i passió natural per al clarobscur tenebrista, a la llarga, senyal d'identitat iconfusible de l'escola valenciana del XVII.


La pintura de Ribalta s'ubica, cronologicament, a l'inici del barroc, com a pont natural entre l'antic manierisme i els nous corrents barrocs, d'acord amb el nou esperit de la Contrareforma que permetia enfocar els motius visionaris amb visió naturalista, per transformar, pictoricament, el sobrenatural en quelcom perfectament creïble per a qualsevol receptor del missatge, aconseguint també que qualsevol fet miraculós es convertís en possible, gràcies a les fesomies humanitzades dels personatges pintats i a la senzillesa d'unes composicions que s'allunyaven, vountariament, de qualsevol element superficial.


Tot i ser considerat home pietós, temerós de Déu i amant de la caritat cap als més desvalguts, Francesc Ribalta, l'any 1618, va enviar una carta al portaveu del governador general de València, rebutjant el càrrec de "bacins de pobres" que havia acceptat durant un any, argumentant que, tot i cobrar sumes importants per algunes de les seves obres, no tenia hisenda pròpia, vivia del seu treball, amb aprenents i oficials al seu càrrec, invertia moltes hores acabant les seves obres fins a la perfecció, i, a més a més, tenia la salut ja força quebrada, com per dedicar-se,  a sobre, a fer les obres de caritat imposades, tot i que, finalment, el lloctinent del governador el va condemnar a assumir, altre cop, el càrrec rebutjat o pagar 100 lliures de multa.


Sigui com sigui, Francesc Ribalta, va continuar el seu camí artístic, enfosquint encara més la seva pintura en els últims anys de la seva vida, fins que va morir el 14 de gener 1628, amb tant gran reputació, que gairebé va ser venerat com a sant per torhom, excepte pels seus fills, Joan i Mariana, que es van barallar per l'herència, ja que el bo d'en Francesc no havia fet testament.


Aliens al combat econòmic familiar de Francesc Ribalta, que, entre d'altres coses, ens confirma que no som tan lluny de la vida del XVII, acceptem avui la seva herència pictòrica, per contemplar, en el present, la foscor, plàstica, de la seva pintura, i vital, del seu temps.



http://ca.wikipedia.org/wiki/Francesc_Ribalta

2 comentaris: