Cercar en aquest blog

dissabte, 30 de juny del 2012

Toys

Des del seu naixement, cap als anys 90, a partir de l'estètica dels manga japonesos d'unes dècades abans, la creació de joguines per a adults en la seva dimensió de petites obres d'art per a col.leccionistes o per a qualsevol tipus de públic (Designer Toy, Urban Vinyl Toy, o Art Toy) ha experimentat una evolució, formal i conceptual, constant i progressiva, convertint-se en una autèntica nova tendència de masses de caràcter universal, des del seu bressol japonès, als Estats Units, per extendre's, posteriorment, com una ben dissenyada taca d'oli, arreu del món, en un procés d'invasió estètica que ara es manifesta també en el Centre de Documentació del Centre d'Art la Panera de Lleida, a través de l'exposició "Toys", oberta al públic des de demà, diumenge 1 de juliol, a l'11 d'octubre.



 


 







































Les prestatgeries de casa, que, quan erem infants, ompliem amb les joguines habituals, desde l'imprescindible osset de peluix, a la infinita gamma de personatges manllevats de la literatura, el cinema, la televisió o la vida mateixa, per allunyar les nostres pors infantils, han estat ocupats ara per aquesta nova generació de petits objectes d'art, que tot i les seves reduïdes mesures, només de 10 a 15 cm, satisfan ara les nostres noves necessitats estètiques, tot i que no perden tampoc aquella capacitat encisadora de les joguines del passat, a l'hora que, pel seu preu, també força reduït, permeten el naixement de joves col.leccionistes, a la vegada que els estimulen la creativitat, de la mateixa manera que faciliten també que artistes, il.lustradors i dissenyadors de disciplines diverses, facin de l'Art Toy, objectiu important, sinó primordial, del seu propi treball creatiu.



La força de l'Art Toys ha resultat tan potent que els seus personatges han generat la creació de galeries d'art especialitzades o de botigues per internet centrades en aquest producte, com Mondotoyz, la responsable directa que les prestatgeries i vitrines del Centre de Documentació de la Panera lleidetana, siguin, ara, plenes d'aquests vinils customitzats, creats per artistes i dissenaydors que ja ho fan habitualment i per d'altres que han estat convidats a intentar-ho, amb motiu d'aquesta exposició "Toys", pensada també perque tu també t'hi atreveixis, permeten que l'artista que dorm, inconscient, en el teu interior, es manifesti lliurement i amb totes les seves conseqüencies.


L'exposició dedica un espai diferenciat al dissenyador i il.lustrador Cesc Grané, creador de personatges sorgits directament del món japonès i de l'estètica nipona que va donar el sentit primer als Art Toys, un moviment creatiu underground, de llenguatge minoritari, que parla ara, obertament, totes les llengües del món, fins i tot, la teva.



De manera que l'eslogan "Posa un Art Toy a la teva vida", sembla que podria ser perfectament factible, veïent aquesta progressiva popularització que el fa, gairebé, imprescindible, tot i que encara seria millor dir "Crea un Art Toy per a tota la vida", com a manifestació directa de les teves, potser desconegudes, facultats artístiques, en la creació d'un objecte que eternitzarà les teves emocions.

http://www.mondotoyz.com/
http://www.lapanera.cat/
http://www.dolcecity.com/barcelona/ver/sho-bcn/

divendres, 29 de juny del 2012

Emergencia Showroom













Com que Emergencia Showroom és un event d'art contemporani marcat, entre d'altres qüestions, pel seu caràcter efímer, ja que okupa,  només durant quatre dies, des d'ahir, dijous 28 de juny,  fins a dilluns, 2 de juliol, un espai expositiu del número 4 del carrer Del Palau, en connexió directa amb el gòtic civil barceloní, tot i el caràcter de rabiosa actualitat del seus continguts, et llanço ja aquest nou missatge, per si et plau contemplar-lo.

Torna per segona vegada aquesta refrescant proposta artística a Barcelona, amb el record de l'èxit de la primera edició de l'any passat, i amb l'eperança, que tot i la crisi, o justament per la crisi, sigui també satisfactòria, gràcies a la selecció de l'obra de 13 artistes que treballen,  o han treballat, a Barcelona, conectant, de manera natural, amb el seu texit social, per donar, a la vegada, a les seves veus, tonalitats universals.



Emergencia Showroom existeix, una vegada més, sota lemes diversos que parlen d'inspiració, capacitat de despertar atenció i interès, dosi de violència necessària per fer de l'art vehicle natural de canvi personal i social, divertiment ímplicit i, sobretot, la intensitat que representa qualsevol manifestació de caràcter efímer, com la vida mateixa, tot i que de durades, substancialment, diferents, peró similars, per concepte.




Pren nota de la proposta i, si et plau, participa-hi, com a espectador, contemplant d'una sola ullada, de la durada i intensitat que et puguis permetre, aquest Emergencia Showroom, que, t'ofereix, a la vegada, la possibilitat d'ampliar la teva col.lecció d'art, o de començar a fer-la, oferint-te preus molt assequibles d'obres originals, seriades o fotografies, que t'ajudaran a completar la teva visió de la vida, a través de la mirada dels artistes que l'animen, convençuts, tant de la qualitat de la seva mirada, com a creadors, com de la teva, com a desitjat i necessari receptor.


http://emergenciashowroom.com/

La xarranca de Joan Brossa

 








El Museu del Juguet de Catalunya, a Figueres, acaba de col.locar una placa commemorativa al costat de la xarranca que il.lustra el paviment públic, davant mateix de la seva entrada, per recordar, oferint-li, de passada, merescut homenatge, que Joan Brossa, el nostre poeta més avantguardista de tots els temps, alhora que dramaturg i artista plàstic, va suggerir aquesta idea, quan, el 18 de desembre de 1998, després de l'acte de celebració de la rehabilitació del museu, i dies abans de morir, va sortir al carrer imitant els salts habituals d'aquest joc, en una acció que finalment es va materialtzar en aquesta xarranca, acompanyada ara ja de la placa que així ho recorda.





Jo també et recordo, per si et falla la memòria o encara no la tens, que la xarranca és el nom que identifica diversos jocs en què es dibuixen una sèrie de caselles numerades al terra que s'han de saltar per ordre ascendent, de l'1 al 8, al 9 o al 10, després de  tirar-hi un troç de teula o una pedra que caldrà arrossegar mentre se salta, a peu coix, fins a l'ultima casella, identificada, en alguns casos, amb el nom del cel, tot establint clars paral.lelismes amb la realitat d'aquesta vida, que hem de viure carregats amb la nostra feixuga motxilla emocional, progressant, pas a pas i sense defallir, fins als objectius finals de suposada plenitut celestial.


Com d'altres jocs i esports físics, amb els seus components ètics i morals, la xarranca té el seu orígen en el primer Imperi Romà, quan els soldats romans feien aquest tipus d'exercici com a entrenament militar, sent imitats, pels infants, que el van simplificar, convertir-lo, progressivament, en el joc que coneixem, i que, possiblement, encara practiquin ara alguns nois i noies tot i la invasió lúdica de la consola i derivats.


En Joan Brossa i Cuervo (Barcelona, 19 gener de 1919-30 de desembre de 1998) també es va passar la vida jugant, amb les imatges i les paraules, combinant-les, amb intel.ligència i sensibilitat, i amb l'habilitat del malabarista que jo també desitjaria ser, tot i que mai amb la gràcia d'encantador de serps, que caracteritzava l'esperit del mestre.



Recordo la primera vegada que el vaig conèixer, quan amb l'objectiu d'una de les meves primerenques entrevistes  radiofònica per Catalunya Ràdio, el vaig anar a veure, preocupat per estar a l'altura intel.lectual de la circumstància, a l'estudi que tenia a la Travessera de Gràcia, on el vaig trobar envolat de piles de papers, similars a les que després van anar ocupant també el meu món professional i particular, en un desordre ordenat que també era el meu, motiu pel qual, la connexió entre els dos va ser d'una inesperada i agradable fluidesa, tot i la seva fama de personatge esquerp.


Brossa em va ensenyar a no caure en la broma fàcil ni repetitiva quan, durant una altra entrevista radifònica, en directe, vaig voler sorprendre'l, transformant el seu poema visual Volswagner, en la per a mi, divertida pregunta Vols Wagner?, allunyant-me de la marca de cotxes, orígen del seu joc visual, per incidir en el seu gust per Wagner, però el poeta em va tallar, sense contemplacions, tot dient-me que una broma, una vegada passa, però dues, ja cansa, de manera que des d'aleshores lluito constantment per ser absolutament original en tot el que faig, sigui brometa distesa, treball plàstic, o reflexió intel.lectual més seriosa.

 
Sempre recordaré també el tip de riure que es va fer  el realitzador del programa "Signes" de TVE, del qual jo n'era el responsable dels temes d'arts plàstiques, quan, triant poemes objecte per il.lustrar el nostre reportatge, en Brossa en va escollir un que representava un tap de suro amb cua d'espina de sardina, en discutible estat de conservació, però, quan n'hi vam demanar un altre de similar però amb millor aspecte per a ser filmat, en va portar un altre d'encara pitjor, brut i enterenyinat, cosa que va provocar l'imparable esclat rialler del realitzador, mentre a mi em queia la cara de vergonya per la situació creada, tot i que no va ser prou terrible, per tallar la meva relació amb el poeta, que es va allargar fins a la seva mort, amb capítols diversos que van comportar una certa amistat, tot i el caràcter sempre professional de la nostra relació.


Brossa, transformista i inconformista, va fer visible l'invisible, com a bon mag que era, acconseguint materialitzar el pensament en formes subtils que, amb el temps, es van solidificar, envaïnt finalment tot el teixit urbà de la ciutat de Barcelona amb els seus signes inconfusibles, com les "Lletres Gimnastes" que ornamenten l'entrada de la botiga de jocs de màgia, bromes i disfresses, "El Ingénio", on ja m'hi perdia quan era petit i no coneixia Brossa, i m'hi perdo encara ara, després d'haver-lo conegut amb el plaer del malabarista de somnis que també m'agradria arribar a ser algun dia.



http://es.wikipedia.org/wiki/Joan_Brossa
http://www.mjc.cat/


dijous, 28 de juny del 2012

Olga Costa

 









L'Olga Kostakovsky, nascuda el 28 d'agost de 1913 a la ciutat alemanya de Leipzig, en el sí d'una família d'ascendència russa i atmosfera musical, amb infantesa berlinesa, es va trobar a Mèxic a l'edat de 12 anys, interessant-se aviat per a l'art, en contacte amb grans pintors com Diego Ribera, Frida Kahlo i Rufino Tamayo, per començar a estudiar-lo, convertida ja en Olga Costa, a l'Escola  Nacional d'Art Plàstiques de Ciutat de Mèxic, tot i que, de fet, la seva formació posterior seria més autodidàctica que acadèmica, cosa que va donar, a la seva pintura, trets personals, únics i de difícil ubicació en relació a escoles, grups o moviments artístics.






 






Casada l'any 1935 amb el pintor José Chávez Morado, l'Olga va començar a pintar timidament a l'ombra del seu marit, per anar desenvolupant, posteriorment, un llenguatge pictòric cada vegada més personal i sòlid, hereu tant d'un cert expressionisme natural i de la tècnica divisionista de l'impressionisme, per acostar-se a la realitat mexicana amb mirada folklòrica i exòtica, primer, i per aprofundir, després, en la seva essència, texturant la realitat del paisatge, a la recerca d'espais més subtils, projectats, gràcies a la seva particular lluminositat, cap als dominis de l'abstracció, possiblement, gràcies també, a l'atmsofera viscuda durant un viatge al Japó que va fer l'any 1946.
















Natures mortes, escenes costumistes, paisatges i retrats, poblen el món de l'Olga, considerada, pel personal tractament de la lluminositat compositiva, com "la pintora de la llum", la mateixa que va il.luminar la seva vida, al costat, fins a la mort, del seu marit, amb qui va crear una important col.lecció d'art popular pre-hispànic i colonial de Mèxic, que van donar a la ciutat de Guanajuato, conjuntament amb la fantàstica casa del XVII que van ocupar mentre vivien, convertida ja en el Museu Olga Costa-Chávez Morado, que conté més de 500 peces pre-hispàniques, més de 70 obres d'ells dos, al costat de la de molts altres artistes nacionals i internacionals.





L'aspror de la roca mexicana, la calidesa del seu cel, la subtilesa del seu espai, i la seva lluminosa atmosfera, fan de l'obra de l'Olga Costa, el cant plàstic a la natura en la seva dimensió més emocional, que ella va poder entonar, amb els seus pinzells, fins a la seva mort, el 28 de juny de 1993.




dimecres, 27 de juny del 2012

Charles Bronson

Ocupat sempre en les meves coses, entre treballs de creació plàstica personal i de difusió de la tasca creativa d'altri, no veig gaire la televisió, i quan ho faig, de manera breu i entretallada, ho faig sempre ben armat amb llapis i paper, per dibuixar el que veig o inspirar-me en el que sento, com vaig fer, sortosament, ahir, tot coincidint amb la pel.lícula "Bronson" que, tot i ja començada, em va resultar especialment atractiva, per la curiosa personalitat del personatge retratat, Michael Gordon Peterson, alies Charles Bronson, el delincuent més violent de la Gran Bretanya, a l'hora que poeta, escriptor i dibuixant i pintor.





Michael Gordon Peterson va néixer  a Gal.les el 6 de desembre de 1952, en el si d'una familia tradicional i acomodada, que li va permetre desenvolupar un caràcter especialment amable, suau i apacible, fins que, ja adolescent, va començar a complicar-se la vida quan va atracar, a mà armada, un estanc, robant la quantitat de 26.18 lliures esterlines, motiu pel qual va ser condemnat a 7 anys de presó, que s'han convertit en cadena perpètua pel llarg historial sanguinolent, tot i que sense cap mort, que l'ha acompanyat en el seu llarg periple vital per 120 centres penitenciaris del país, fins arribar al penal de màxima seguretat de Wakefield, on espera encara un improbable indult que el retorni a una situació de llibertat que només ha conegut durant 4 mesos des de l'any 1974.



Abans de ser empresonat va treballar com a home fort de circ i va fer alguns combats de boxa, a puny lliure, canviant-se, aleshores, per indicació del seu promotor, el seu nom pel de l'actor Charles Bronson, un personatge d'aspecte tan dur com el seu, que també havia fet papers de boxador en algunes de les seves pel.lícules, tot i que, com en Michael, tenia més bon caràcter del que semblava, i, que, com ell va fer posteriorment, també pintava.





El nostre Charles Bronson, nom pel qual ja s'el coneix oficialment, tot i la seva bona pasta inicial, es va anar transformant, en dur context carceller, fins a convertir-se en una autèntica bèstia, protagonista de mil incidents violents com quan l'any 1998, va prendre, com a hostatges dos interns iraquians, que l'havien de tractar de "general", demanant, per alliberar-los, amb l'amenaça de menjar-s'els, un helicòpter per volar a Cuba, una nina inflable, una tassa de tè, un sandwich de cogombrets, dues metralladores Uzi amb 5.000 cartutxos, i una destral!




En el llarg temps de captiveri, en Bronson, s'ha dedicat a mantenir-se en una forma física excel.lent, escrivint, fins i tot, un llibre de Fitnees d'entrenament individual en espais mínims, de la mateixa manera que ha escrit poesia, ha publicat 11 llibres, ha fet nombrosos dibuixos i pintures, i ha guanyat 11 Premis Koestler per a reclusos.



Tot i viure en un mòdul aïllat, Charles Bronson,  va acconseguir fer arribar un missatge de veu a  la gala d'estrena de la pel.lícula "Bronson", protagonitzada per un excel.lent  Tom Hardy, que explicava la seva vida, en el que deia: "La gent veurà allò que vaig ser en un temps: un home atrapat en un malvat i corrupte sistema penal. No trec pit. Vaig ser, realment, terrible, violent i malvat. No estic orgullós, però tampoc no me n'enpenedeixo perquè per cada cop que he donat, n'he rebut 21".



Alguns crítics han definit la pel.lícula "Bronson" com "La naranja mecánica" del segle XXI, tot mostrant els perfils d'un personatge, que ha fascinat tant, que ha provocat la creació d'una campanya a la xarxa per acconseguir el seu alliberament.





A mi també em va fascinar veure-la, tot i que ja s'estava acabant, amb escenes memorables, com quan inutilitza el seu professor d'art ( tot i que creia en la seva genialitat artística, i l'estimulava a dibuixar i a pintar) lligant-lo a una columna, dibuixant-li uns ulls sobre les seves parpelles tancades, posant-li, després, les seves ulleres negres, una poma a la boca i un barret bombí en el cap, reproduïnt així, brutalment, una de les pintures més conegudes del surrealista René Magritte, creador d'un món plàstic paral.lel al seu.



Però el que encara em va fascinar més va ser l'escena següent, quan en Bronson demana que li posin música per calmar-se, tot deslliurant el malaurat professor d'art, i després d'un silenci espectant, comença a sonar el "Duet de les flors" de l'òpera Lakmé del compositor francès Leo Delibes, el fragment musical que va ser, justament, la sintonia del meu programa Babel, amb la qual, com si l'escoltés aleshores i ara mateix, tanco aquest blog, amb la mateixa emoció que obria i tancava, diariament, aquell programa, durant els 9 anys que va estar en antena a Catalunya Ràdio.