Cercar en aquest blog

dissabte, 31 de març del 2012

Jules Pascin

El 5 de juny de 1930 el pintor Jules Pascin es va suicidar tallant-se les venes, primer, i penjant-se, posteriorment, després de deixar, escrit a la paret amb la seva pròpia sang, un missatge per al seu amor impossible, la seva amant Cecil (Lucy) Vidil Krohg, a qui havia pintat tantes vegades al llarg de la seva vida com a la seva pròpia esposa, la també pintora Hermine Lionette Cartan David, quedant, al cap i a la fi, economicament bé amb les dues, quan en el seu testament va deixar el seu patrimoni  repartit, a parts iguals, entre l'una i l'altra.





La vida de Jules Pascin va ser especialment tèrbola tot i la seva aparent joia, quan a París, es va convertir en el paradigma de la vida bohèmia de principis del segle XX, com a anfitrió de festes constants i client habitual de restaurants i salons, en àmbient distès i escandalós, entre dones, alcohol i amics que el van rebatejar amb el nom de "Príncep de Montparnasse", amb el qual, finalment, s'en va anar a la tomba, deprimit, alcoholitzat, desencantat de la vida i de l'amor, i víctima d'una pressionant llegenda personal que no va saber arribar a assimilar mai.


Jules Pascin era, de fet, el pseudònim que Julius Mordecai Pincas, el nom que li correponia quan va néixer a Vidin (Bulgària) un 31 de març, com avui, però de 1885, va adoptar quan, després d'un temps passat a Alemanya fent caricatures d'èxit, es va establir a París com havien fet tants altres artistes que buscaven, a principis del XX, la fama que la ciutat de la llum semblava assegurar, abans o després, a qualsevol que s'hi acostés, tot i que, en molts casos, arribés després de la mort i d'unes vides plenes de grans dificultats, tot i l'encant que ara tenen per a tots nosaltres, que les contemplem en la distància mitificadora.



Jules Pascin va ser un home marcat per una rígida formació familiar, amb un pare jueu sefardí i una mare serbo-italiana, que ja li van prohibir una primera relació amb una amant més gran que ell, raó per la qual es va passar la vida buscant una tendresa i un amor que no sempre va aconseguir trobar, tot i que, aparentment, va ser un home estimat per tothom, per la seva imatge d'èsser encantador que va inspirar, fins i tot, un dels capítols de llibre de Hemingway "París era una festa", on s'el mostrava al costat de dues models com a paradigma de la vida esplendorosa del Montparnasse de l'època.

I justament va ser tot aquest ambient mundà el que va inspirar la pintura d'en Jules, en la captació, com si d'una crònica social es tractès, dels costums del seu entorn social festiu, de la mateixa manera que havia fet també Henri de Toulouse-Lautrec i tants altres artistes que van compartir aquelles experiències vitals farcides de dones, models, amigues, amics i coneguts, en aquelles atmosferes carregades de tabac i d'alcohol que els quadres d'aquell moment van saber reproduïr amb tota la imprescindible boira emocional.

El dia del funeral de Jules Pascin van tancar totes les galeries d'art de París, i un gran nombre dels membres de la comunitat artística, al costat de dotzenes de cambrers dels restaurants i salons que freqüentava l'artista, van caminar, riguorosament vestits de negre, els gairebé 5 quilòmetres que separaven el seu estudi de Clichy del cementiri de Saint-Ouen, on encara hi reposen les seves restes mortals i tots els secrets que ni la seva vida, ni la seva pintura, podran explicar mai.

http://es.wikipedia.org/wiki/Jules_Pascin

divendres, 30 de març del 2012

Koloman Moser

Koloman Moser (Kolo Moser) va néixer a Viena el 30 de març de 1868 i hi va morir el 18 d'octubre de 1918, després de convertir-se en un dels artistes austríacs més influents en l'art gràfic de tot el segle XX, a més a més de ser també un dels grans representants de la Secessió vienesa i el co-fundador d'aquells  tan significatius Tallers de Viena que van projectar plenament els seus ideals estètics.




El perfil d'en Kolo correspon al dels artistes que en aquell temps van saber dignificar les anomenades arts aplicades, introduïnt components d'alt valor artístic en els objectes funcionals d'us quotidià, en camps tan diversos com ara la literatura, la moda, els vitralls, la porcellana, el vidre, la vaixella, els estris de plata, el mobiliari, i, fins i tot, l'arquitectura, oferint, en resposta a la decadència barroca de l'època, les solucions funcionals i estètiques manllevades de la tradició clàssica greco-romana.



Kolo estimava la puresa del dibuix i resolia amb trets nets i lluminosos qualsevol dels seus dissenys funcionals i tota la seva, també interessant, producció pictòrica de característiques més lliures.



L'any 1915 va pintar el quadre titulat "Der Wanderer" (El Caminant), per mitjà del qual va voler representar el domini de l'home sobre les forces de la natura, per mitjà d'una figura masculina, nua en la seva dimensió més pura tot i la contundència de les seves formes, de peus fets per caminar amb fermesa a la recerca dels objectius vitals determinats per la voluntat i la llibertat humanes.



Sembla que Koloman Moser es va poder inspirar en el lied per a veu que, amb el mateix títol de "Der Wanderer", Franz Schubert va compondre a partir d'un poema de Georg Philipp Schmidt, tot i que el quadre d'en Kolo res no té a veure amb el romanticisme schubertià, presentant la força despullada de l'home, en una composició hedonista, que potencia el seu poder sobre la natura.


L'any 2008 el correu austríac va emetre un segell en homenatge a Koloman Moser tot coincidint amb la commemoració dels 90 anys de la seva mort i d'una vida que avui s'ha projectat en aquest blog que li ret, d'alguna manera, un nou i merescut homenatge.



http://es.wikipedia.org/wiki/Koloman_Moser

dijous, 29 de març del 2012

Séraphine de Senlis















L'atzar, sovint savi, tot i que no sempre, va fer que ahir veiés a la tele la pel.lícula "Séraphine", de la qual no en sabia res, com tampoc no conexia la pintora Séraphine de Senlis, la biografia de la qual donava sentit a tan premiat llargmetratge de l'any 2008, que va aconseguir 7 Premis César, entre els quals el de millor pel.lícula i el de millor actriu per a Yolande Moreau que, pel que després he anat veïent, fa una recreació fantàstica de la Séraphine fins al punt que acaba semblant-se, fisicament, a ella mateixa, observant la fotografia de la pintora real.




Resulta que Séraphine Louis, més coneguda com a Séraphine de Senlis, era una pastora i dona de la neteja francesa que posseia qualitats i sensibilitats innates per a la pintura, com bé va saber descobrir, l'any 1912, l'alemany Wilhelm Uhde, el marxand, col.leccionista, crític d'art i escriptor, quan va saber que aquella especial natura morta amb pomes que tenia a les mans l'havia fet la serventa de la casa que l'acollia en aquell temps, a la població de Senlis, a la Picardia francesa.



Contra l'opinió d'uns i d'altres, Wilhelm Uhde, va saber trobar els mateixos valors en l'obra de la Séraphine que ja havia detectat anteriorment o simultaniament en d'altres artistes trencadors d'aquell temps, implicats en la recerca dels nous llenguatges assimilables a l'impressionisme, al fauvisme, al cubisme i a l'art naïf o primitiu, des del mateix Picasso i Braque, a un Rousseau o a la mateixa Séraphine, a qui va donar suport comprant-li les seves obres i organitzant la seva primera exposició, tot contribuïnt a millorar progressivament la seva situació social i econòmica i la seva llibertat d'acció, fins que l'any 1912, va deixar de fer-ho, obligat pels efectes negatius de la Gran Depressió.













Gràcies a l'empenta d'en Wilhelm, Séraphine Louis es va poder dedicar, sense angoixes materials, a pintar les seves grans composicions de flors fantàstiques de profundes lectures psicològiques i enorme dimensió espiritual, fins que va ser internada a l'àrea de psiquiatria d'un hospital geriàtric, condemnada per l'esclat del seu propi cervell visionari, fins a la seva mort, allunyada de tot i de tothom, l'any 1942, tot i que en Wilhelm, havia dit publicament que la, finalment, descentrada pintora, havia mort ja l'any 1934.







Agraeïxo aquest atzar que ahir em va permetre descobrir cinamatograficament la pintora primitiva Sèraphine de Senlis, i que avui m'ha ajudat a donar sentit al meu blog, tornant la Séraphine a la visibilitat contemporània perquè tu també puguis compartir aquesta feliç circumstància, gaudint de la contemplació de la seva obra i resseguint el seu rastre vital fins a la mort.





dimecres, 14 de març del 2012

Adolph Gottlieb


Nascut a Nova York el 14 de març de 1903, Adolph Gottlieb es va convertir, amb el temps, un bon pinzell i millor sensibilitat plàstica, en un dels grans representants de l'expressionisme abstracte nord-americà, amb el permís del constructivisme, el surrealisme, i el tribalisme amerindi i africà, moviments i tendències que l'Adolph va saber combinar, amb intel.ligència i emotivitat, per dissenyar el seu propi espai de creació amb trets d'inconfusible personalitat.





L'Adolph va saber absorbir, com una esponja, tot el que la història de l'art li oferia, primer en el seu context vivencial natural, als EEUU, i després a França i a Alemanya, on va rebre les influències de les avantguardes europees, no abandonant mai la seves connexions amb el surrealisme i el constructivisme, per generar, finalment, les directrius fonamentals de la seva pintura i de les escultures que també va produïr al llarg de la seva vida.



Adolph Gottlieb, que va formar part del grup The Ten i el Nov York Artists Painter, és també l'autor d'una sèrie de "Paisatges imaginaris" per mitjà de composicions senzilles de dos tons cromàtics separats per una subtil línia horitzontal.



Les últimes obres de l'Adolph mostren la seva voluntat de trobar la màxima expressió amb el menor nombre possible d'elements, reduïnt la seva intervenció sobre la tela, a algunes taques de color aïllades, de forta càrrega simbòlica i profunda bellesa.




Adolph Gottlieb va morir a Long Island l'any 1974, deixant-nos aquest interessant llegat artístic, entre la modernitat i el respecte per les tradicions ancestrals, que avui s'obre a la teva mirada, després de passar per la meva.