Cercar en aquest blog

dimecres, 29 de febrer del 2012

Adolf Wölfli

Nascut a Berna el 29 de febrer de 1864, el suïs Adolf Wölfli, es va convertir en un dels màxims exponents de l'art marginal o art brut quan, de manera espontània, va començar a dibuixar i a pintar, a l'hospital psiquiàtric Waldau, on hi va passar una part important de la seva vida, fins que hi va morir el 6 de novembre de 1930, convertit ja en un exemple clar de persona que, tot i els seus problemes mentals reals, pot aportar coses interessants a la pràctica de l'art, contribuïnt a enriquir la seva història.





L'Adolf semblava predestinat a la dura i conflictiva vida que després coneixeria quan, ja de petit, va patir abusos sexuals, quedant-se, a la vegada, orfe, quan només tenia 10 anys, passant, des d'aleshores, molts anys d'infantesa i d'adolescència, internat en diversos orfanats.
















Tot i així, va treballar posteriorment com a agricultor, com també va passar fugaçment per l'excèrcit, tot i que aviat va ser condemnat a un any de presó, acusat d'intent d'abús de menors, al comportar-se exactament de la mateixa manera que aquells qui el van vexar quan era petit.







Immediatament després de ser alliberat va tornar a  repetir la mateixa conducta delictiva, sent aleshores ingressat a l'hospital psiquiàtric Waldau, a la mateixa Berna, que seria ja casa seva, si es pot dir d'aquesta manera, fins a la seva mort, després de passar llargues estones aïllat, per culpa del seu comportament violent, agressiu i inestable. Només cal veure el seu rostre, el seu cos i, sobretot, els seus braços, per arribar a entendre la dimensió real de la situació.





Poc desprès de ser internat, Adolf Wölfli va començar a trobar en el dibuix i la pintura, un camí possible per alliberar les seves tensions, a l'hora que creava tot un món iconogràfic amb vertader interès artístic, més enllà dels seus problemes mentals, produïnt una gran quantitat d'obres, normalment amb materials pobres i amb els llapis i papers que canviava, habitualment, per obres menors, amb els visitants del sanatori, convertint-se en un dels més sincers i reconeguts representants de l'art brut o art marginal.
















La seva obra va interessar fins i tot al metge de l'hospital Walter Morgenthaler, fins al punt que va escriure el llibre "Un pacient psiquiàtric com a artista", que va servir per donar-lo a conèixer oficialment a la comunitat artística, com a un més dels seus representants.


Angoixat per l'"horror vacui" (por als espais buits), Wölfli, omplia tota la superficie del paper amb les imatges que el seu cervell excitat li exigia, a la vegada que establia connexions amb el món de la música, tot creant unes curioses i imaginatives partitures, que ell mateix interpretava després amb una trompeta de paper,  interessant a molts compositors de l'època, el més important dels quals, el danès Per Norgard, va compondre l'òpera "El Circ Diví", inspirada en la vida de l'artista.


El mateix Wölfli va escriure una mena de quilomètrica autobiografia, entre la realitat i la invenció, que va arribar a omplir 25.000 pàgines i 1.600 il.lustracions, contenides en 45 volums, a través dels quals, l'artista passava de ser un nen, a convertir-se en "Sant Adolfo II", després de passar pel "Cavaller Adolf" i per l'"Emperador Adolf".







Tot el meu respecte, Emperador Adolf, i tota la meva devoció, Sant Adolfo II. La bogeria ha mort...visca la bogeria!!!


http://es.wikipedia.org/wiki/Adolf_W%C3%B6lfli

dimarts, 28 de febrer del 2012

Octavio Ocampo

Tot navegant, en el sentit internàutic de l'expressió, descobreixo avui l'obra del pintor i escultor mexicà, Octavio Ocampo, particular artista nascut el 28 de febrer de 1943 a Celaya (Guanajuato), reconegut internacionalment per la seva curiosa pintura metamòrfica.


Al marge de la seva obra més lliure, personal, imaginativa i directe, l'Octavio ha fet l'escenografia de més de 120 pel.lícules mexicanes i nord-americanes, de la mateixa manera que és l'autor de molts dissenys per a nombroses obres de teatre.


D'acord amb la tradició mexicana, Octavio Ocampo, posseix l'encant tradicional dels pintors muralistes del seu país, i la seva obra mural il.lustra alguns dels seus edificis més importants.


Tot i la seva connexió natural amb Mèxic i amb els Estats Units, tant per motius de feina com perquè va ser alumne de  l'Institut d'Art de san Francisco (Califòrnia), l'obra d'Ocampo és coneguda i reconeguda arreu del món, gràcies a les moltes exposicions que ha anat fent al llarg de la seva vida, i a la seva presència en importants col.leccions privades i institucionals.


Octavio Ocampo és també l'autor de la portada original del disc "Heart of Stone", de Cher, tot i que finalment va ser retirada perquè sembla que resultava excessivament excèntrica, ja que mostrava la cantant en metamorfosi calavèrica, entre cor i crani, que va desagradar a uns i altres, tot i que a mi, no em molesta gens.


El govern de Celaya, la seva ciutat nadiua, està construïnt el Museu Octavio Ocampo, on s'hi mostraran les obres que l'artista ha cedit personalment, entre les quals, segur que s'hi trobaran, entre molts altres, els retrats que l'artista ha fet de grans personalitats del món social, polític i artístic, en la particular metamorfosi plàstica que identifica sempre el seu art.

http://es.wikipedia.org/wiki/Octavio_Ocampo

dilluns, 27 de febrer del 2012

Frederick Catherwood

El 20 de setembre de 1854 moria, ofegat en naufragi prop de les costes de l'illa de Terranova, l'explorador, dibuixant, arquitecte i fotògraf anglès, Frederick Catherwood, després de viure una vida plena d'aventures, descobriments arqueològics i milers de dibuixos, que havia començat el dia del seu naixement, un 27 de febrer, com avui, però de 1799, a Hoxton.


El seu interès per a l'art clàssic l'havia estimulat a viatjar, aviat, cap a les ruïnes de Taormina, Messina i Siracusa, per conèixer, immediatament després, les interessants restes arqueològiques de Grècia, Turquia, el Líban, Egipte i Palestina, deixant bona prova del seu pas per totes aquestes terres, bressol de la nostra civiltzació, en nombrosos dibuixos i aiguaforts que reflectien l'encant, la bellesa i l'interès científic de tots els jaciments que va anar trobant, alguns dels quals, va descobrir per primera vegada.


La fama li va arribar, però, gràcies a les exploracions que va fer de les ruïnes de la fantàstica civiltzació maia, acompanyat de l'escriptor nord-americà John Lloyd Stevens, la forta amistat amb el qual havia començat l'any 1836, quan es van conèixer a Londres, moment a partir del qual van compartir nombroses aventures, estimulats pels desitjos comuns, tant estètics com científics, que els molts viatges que van fer, van satisfer plenament.


Junts van publicar també el llibre "Incidents de viatges a Amèrica del Centre, Xiapes i el Yucatan" (1841), amb els textos d'en John i les il.lustracions basades en els dibuixos que en Frederick havia fet utilitzant la "càmera lúcida", obtenint resultats esplèndits i tant atractius com els que també va aconseguir amb càmera fotogràfica (daguerrotip), tot i que la feia servir basicament per fer retrats dels seus anfitrions mexicans, i no tant per a la seva obra de creació més personal.


L'any 1845 es va integrar, com a enginyer, a la Companyia Ferroviaria Damerar, per contribuïr a fer realitat el projecte del primer ferrocarril a Amèrica del Sud, fent també, una vegada més, realitat els seus propis somnis aventures, gràcies a nous viatges per Califòrnia, la Guaiana Britànica, Panamà i Londres.


El 1844 va publicar també el llibre "Vistes d'Antics Monuments d'Amèrica del Centre, Xiapes i el Yucatan", amb 25 litografies en color procedents dels aiguaforts que havia fet de diverses ruïnes d'aquests territoris, de la mateixa manera que, 10 anys més tard, després de la mort de John Lloyd Stevens, va publicar també, el llibre-homenatge a l'amic desaparegut "Incidents del viatge a Amèrica del Centre", curiosament poc abans de morir, ell mateix, ofegat, quan el vapor "Àrtic" que el portava de Liverpool a Nova York, va topar amb un altre vapor, el francès "Vesta", enfontsant-se, posteriorment, i posant el punt final a la vida d'un personatge tan peculiar i atractiu com Frederick Catherwood, la mort del qual, tot i la seva fama i la seva aportació plàstica i científica a la història, va passar inadvertida per als periódics de l'època. 


 Avui, però, tant el seu nom, com la seva obra, ocupen, merescudament, tot el meu blog, com a homenatge sentit a l'envejat Frederick Catherwood, pel que va viure, per tot el que va veure i per la manera que ho va saber transmetre, fins arribar a provocar, avui, la meva mirada, tot estimulant, a l'hora,  la meva sensibilitat.







diumenge, 26 de febrer del 2012

Gino Severini

El 26 de febrer de 1966 moria, a París, Gino Severini, un dels gran representants del moviment futurista, nascut, a la població italiana de Cortona, el 7 d'abril de 1883.



Gino Severini va començar a descobrir les bases de la pintura divisionista al costat de Giacomo Balla,i, com un coet, les va fer seves i les va desenvolupar posteriorment, a partir de 1906, establert ja a París, en íntim contacte amb els grans representants del cubisme, com ara Picasso, Braque, Gris, i d'altres artistes potents, amb els quals va anar assimilant les noves directrius plàstiques arribant a fusionar, amb sensibilitat i intel.ligència, ciència i art, gràcies a l'encertada combinació de la seva fantasia creativa, de la seva inventiva, i d'una base pràctica, que va trobar la seva màxima expressió, entre 1910 i 1915, quan va saber enllaçar subtilment els valors dinàmics de futurisme amb l'essència constructiva del cubisme.



En Gino va aportar també les seves reflexions teòriques a través del llibre "Del cubisme al classicisme" (1921), de la mateixa manera que va ser un dels signants del "Manifest de la Pintura Futurista", a la vegada que va organitzar la primera "Mostra dels Futuristes", demostrant sempre aquest amor equidistant entre les dues tendències que van donar sentit a la seva particular pràctica de l'art. 


La ment de Gino Severini funcionava com un calidoscopi, aconseguint projectar en una sola imatge, i en totes les qe va arribar a produïr, present i futur i espai i temps, a través d'expresssives i ben construïdes formes de llum i color, que convertien els quadres en una autèntica festa explosiva dels sentits.


Tot i així, entre 1924 i 1934, després de patir una forta crisi religiosa, va començar a pintar molts quadres de temàtica sacra, la majoria per a esglèsies, i moltes d'elles, curiosament, suïsses. 


Amb la seva pintura, el futur, que va ser, per un moment, present, ara ja és passat, tot i la dimensió temporalment eterna del record de la seva obra i del seu pas lluminós per l'existència.

http://es.wikipedia.org/wiki/Gino_Severini