Cercar en aquest blog

dilluns, 31 d’octubre del 2011

Vermeer de Delft

Johannes Vermeer de Delft, va ser batejat a Delft, el 31 d'octubre de 1632 i va morir el 15 de desembre de 1675, després d'arribar a converit-se en un dels grans pintors del barroc neerlandès, tot i que, en vida, va tenir un éxit moderat, a la vegada que va patir problemes econòmics, per la seva escassa productivitat i pels 11 fills que va tenir, deixant, a la seva mort, nombrosos deutes, i passant desapercebut al llarg de dos segles fins que la gràcia del seu nom i l'encant de la seva pintura, van ser reconegudes a partir de mitjans del segle XIX.


Vermeer de Delft, conegut pel seus contemporanis, com a Joannis ver Meer, o Joannis van der Meer, o, encara, Jan ver Meer, va viure en el context de l'anomenada Edat d'Or Neerlandesa, al llar de la qual, les Províncies Unides dels Països Baixos van experimentar un gran progrés polític, econòmic i cultural en general.


És curiós constatar que un pintor del qual s'en coneixen només 33 o 35 quadres hagi arribat a tenir l'èxit que ara se li atorga graciosament, contingut simbolicament en la seva fantàstica "Jove de la perla", que posa la cirereta final al comentari que he pintat, una vegada més amb paraules, en el meu blog d'avui.

http://es.wikipedia.org/wiki/Johannes_Vermeer

diumenge, 30 d’octubre del 2011

Sant Claudi

Interessat, avui, diumenge 30 d'octubre, Sant Claudi, i per tant, dia del meu sant, per saber de quin Claudi sant em ve exactament el meu propi nom, navego, com tantes altres vegades, per internet, a la recerca del nom perdut, per descobrir, finalment que, entre tants i diversos orígens, el que em toca a mi, és el de Sant Claudi de Lleó, màrtir de l'Imperi Romà, soldat de l'excèrcit romà d'origen hispà, que va morir per Crist, juntament amb Luperc i Victori, a Lleó, durant el regnat de l'emperador Dioclecià, obsessionat per perseguir als cristians fins a la mort, si no renunciaven, naturalment, a la seva fe, cosa que cap dels tres no va fer, motiu pel qual són venerats com a sants per l'Esglèsia Catòlica.

La tradició, apòcrifa i gens ajustada a la realitat, diu que Claudi, Luperc i Victori, eren fills de Sant Marcel, el Centurió, raó per la qual, les seves relíquies reposen, després d'ubicacions diverses, a l'Esglèsia de Sant Marcel de Lleó. De la mateixa manera que s'afirma, sense cap justificació històrica, que aquest Claudi, fill de Marcel, va fundar el monestir lleonès de Sant Claudi, ara ja desaparegut. Sigui com sigui, la connexió entre aquests quatre sants, és realment tan estreta, que es va fer coincidir la seva celebració en el mateix dia: el 30 d'octubre.


De manera que des del meu blog, avui especialment sant, felicito tots els claudis que els correpongui la celebració, i tots els marcels, lupercs i victoris que visquin avui el seu dia d'emocions nominals especials. Felicitats!


http://ca.wikipedia.org/wiki/Claudi_de_Lle%C3%B3

divendres, 28 d’octubre del 2011

El workshop de Lourdes Fisa

La Lourdes Fisa, artista plàstica de llarga i reconeguda trajectòria vital i professional, identificada especialment per la hibridesa tècnica de les seves creacions, organitza, a les seves instalacions, un workshop de monotip experimental, el dissabte 26 de novembre, en horari intensiu de matí i tarda.


D'aquesta manera, la Lourdes vol obrir les portes del seu estudi, al llarg d'aquesta jornada, a d'altres artistes, amants de l'art o a tota persona creativa que vulgui participar en aquesta sessió de treball o que desitgi desenvolupar algun projecte que estigui relacionat amb el gravat i l'estampació.


El workshop del dia 26 de novembre serà, basicament, un taller pràctic de monotip experimental, entre la pintura i l'estampació, pensat especialment perqué puguis treballar i practicar aquestes tècniques aplicades a la realització d'una obra única, no seriada, d'una estampació gràfica, construïda a partir de transferències, plantilles, i pintura.


Si t'interessa aquesta proposta, pensada per a un grup reduït de 4 persones, com a mínim, i de 8, com a màxim, no dubtis en posar-te en contacte, ara mateix, amb Lourdes Fisa a través d'aquesta adreça electrònica:        
info@lourdesfisa.com


Al marge del workshop, la Lourdes prepara també les seves próximes exposicions individuals, a la Galeria Trama i al Centre d'Art Contemporani La Sala de Vilanova i la Geltrú, com a guanyadora del Premi Donart 2012, de manera que tornaré a tenir dues bones ocasions per oferir-li la meva virtual plataforma comunicativa, de la mateixa manera que ella ofereix al món, la bellesa reflexiva del seu real, profund i ben estructurat, univers creatiu.

dijous, 27 d’octubre del 2011

William Harnett

William Michael Harnett (Clonakilty, Comtat de Cork, Irlanda, 10 agost, 1848 - Nova York, 27 octubre, 1892) va ser un pintor nord-americà d'origen irlandès, d'estil realista, ratllant la hiperrealitat, especialment famós per les seves natures mortes, farcides d'objetes naturals o manufacturats de tota mena, i per l'ús hàbil del trampantojo o trompe l'oeil, com a coneguda expressió francesa que significa "enganyar l'ull" i que, en territori plàstic, indica aquella tècnica que et permet enganyar la mirada, jugant amb la perspectiva i d'altres efectes òptics.


Poc després del seu naixement, en plena Gran fam irlandesa, la família va emigrar als EEUU, establint-se, finalment, a Filadèlfia, i el jove William, que ja va obtenir la nacionalitat nord-americana, es va començar a guanyar la vida fent dissenys per a gravar en taules de plata, mentre rebia classes nocturnes a l'Acadèmia de Belles Arts de Pennsivània, que després va continuar a Nova York.


En William va ser un gran innovador pintant la realitat amb la precisió fotogràfica que la pintava, en un país sense gaire tradició en aquest sentit, i va ser referent per a molts altres pintors que van seguir el seu camí des d'aleshores.


Les quatre versions que va fer del tema "Després de la caça" són les seves obres més conegudes, amb la representació fidel de vestimentes, armes, estris i peces habituals d'aquest món de la caça, present sempre  en la tradició plàstica figurativa, i que ha tingut habitualment, a la pràctica, tants seguidors, tot i que la seva filosofia ha anat canviant al llarg del temps.


El seu pinzell, de sensible punta fotogràfica, també va representar, amb encert i precisió, instruments musicals, llibres, armes de foc o paper moneda, atrevint-se, fins i tot, amb un tema tant poc habitual per a l'art del seu temps, com el d'una simple ferradura rovellada clavada en un tauler, magnificant així la banalitat pressuposada dels objectes funcionals més senzills.


Les seves obres es van vendre bé, en el seu temps, tot i que, sovint, servissin només per decorar les parets d'una taverna o d'una oficina, perquè, aleshores, no van arribar a ser considerades mai com a autèntiques obres d'art, dignes dels museus.


Ara, t'agradi o no el seu estil, les obres de William Harnett si que pengen de les parets de molts museus, tot i que la majoria són a diverses ciutats nord-americanes, i algunes d'elles, pengen avui també, a les parets del meu blog, al costat d'un enllaç que et permetrà veure'n unes quantes més i descobrir, si et plau, més cosetes de la vida i del treball creatiu d'en William.

http://es.wikipedia.org/wiki/William_Harnett

dimecres, 26 d’octubre del 2011

Ramón Sabatés

Ramón Sabatés i Massanell, que signava els seus dibuixos amb el seu primer cognom, Sabatés, va néixer el 26 d'octubre de 1915, a Llinars del Vallès, i va morir el 10 de gener de 2003, a Sant Just Desvern, als 87 anys, després d'una vida dedicada, durant més de set dècades, a dibuixar els seus personatges, entre els quals destaca, per mèrits pròpis, el professor Franz de Copenhague, que va donar el seu sentit més idòni a la secció del TBO "Los inventos del TBO", i vida eterna també, al seu feliç creador.


En Ramón era un bon dibuixant, enginyós i imaginatiu, amb grans coneixements mecànics i tècnics per la seva condició de pèrit mecànic, qualitats que van fer possible l'existència d'un personatge com el professor Franz de Copenhague i els seus curiosos enginys, inventats per resoldre els mil problemes pràctics que planteja la vida de cada dia, alguns dels quals, tot i el seu orígen visionari i fantàstic, han estat dissenyats posteriorment i són ja artilugis habituals del nostre entorn consumista.


El professor Franz de Copenhague va eclipsar tota la resta del treball creatiu de Sabatés que, al marge de dibuixar molts altres personatges, va col.laborar també a La Vanguardia, a El Periódico de Cataluña, a TV3, i a la revista Montsalvat.


Tot i la importància de la seva obra, per quantitat i qualitat, Ramón Sabatés i Massanell va patir greus problemes econòmics al final de la seva vida, motiu per el qual, es va veure obligat a vendre els seus 55 últims originals, que van ser comprats, l'any 2001, pel Col.legi d'Enginyers Tècnics i Industrials de Barcelona, per enriquir el seu fons d'art.


Sabatés va morir, però, al marge de les últimes dificultats econòmiques, satisfet, feliç i, a l'hora sorprés, d'haver dedicat tota una vida a fer una cosa tan senzilla com dibuixar., activitat que va ser, segurament, el seu millor invent!


 http://es.wikipedia.org/wiki/Ram%C3%B3n_Sabat%C3%A9s_i_Massanell

dimarts, 25 d’octubre del 2011

Concurs de paletes

Em plau canviar avui el registre habitual dels continguts del meu blog per dedicar aquest espai al XIIIè Concurs de Paletes de les comarques gironines (Premi UEC-Unió d'Empresaris de la Construcció), perqué d'aquesta manera, reto el meu homenatge particular a tots els professionals d'aquest sector que han contribuït, i contribueixen, habitualment de manera anònima, a la creació d'aquests edificis que, amb més o menys fortuna i importància, han definit els perfils de l'arquitectura a través dels temps, des de la més remota antiguitat, fins a les seves manifestacions contemporànies més belles, funcionals, subtils i, sobretot tecnicament, gairebé inimaginables i quasi impossibles.


Deixo doncs la paleta del pintor, momentaniament, per donar pas als paletes de la construcció, perquè és per a ells que existeix aquest concurs que, en la seva XIIIena edició, se celebra dissabte que ve, 29 d'octubre, a la Pl.Prudenci Bertrana de Girona, de 9 del matí a dues de la tarda.

  
Paletes del món us hi podeu presentar en equips de dues persones amb l'objectiu de superar la prova de la construcció d'un element o d'un treball propi de l'art del vostre ofici, amb materials ceràmics nomals, que l'organització subministrarà sense límits, per valorar després, el resultat final segons criteris de correcta interpretació del planol i aspecte de l'obra, rapidesa, replantejament, aprofitament dels materials i netedat.


Esmoleu l'eina, afineu la paleta i aconseguiu el primer premi de 1.200 euros, o el segon de 900, o el tercer de 600... o encara el de 300 euros que s'emportarà la parella de paletes més jove.

  
Si us plau la proposta i us sentiu peparats per a aquesta gesta constructiva, us podeu inscriure al concurs, anant personalment a qualsevol de les delegacions de la UEC o per correu electrònic a    uec@uecgirona.com especificant nom, cognoms, data de naixement, empresa o autònom, adreça, codi postal, telèfon de contacte i població. I apa..... a la feina, que són dos dies!


http://www.uecgirona.com/

dilluns, 24 d’octubre del 2011

Désiré Charnay

En un dia com avui, 24 d'octubre, però de 1915, moria a París, Claude-Joseph Désiré Charnay, el que fou famós explorador, arqueòleg i fotògraf francès, conegut especialment per les seves fotografies de les ruïnes de les antigues civilitzacions precolombines, per les seves teòries sobre l'origen asiàtic dels antics pobles americans, i pel seu paper fonamental en el desenvolupament de l'arqueologia a Mèxic.



Désiré Charnay, que havia nascut el 2 de maig de 1828, va viatjar per Anglaterra i Alemanya, abans de fer-ho per Amèrica, i ja a Mèxic, país que va visitar diverses vegades, va arribar fins als volcans Popocatépelt i Iztaccíhuatl, fent fotografies de tot el que veia, escrivint les seves experiències i contribuïnt, en alguna ocasió, a descobrir restes arqueològiques interessants, com els gossos de jogina fets en fusta que va trobar en un cementiri d'Iztaccíhuatl.



Charnay va fer un últim viatge al Yucatán a finals de 1886, travessant virtualment tota la península de nord a sud, utilitzant parcialment el tren, recent estrenat, que uniria des d'aleshores les ciutats de Mèrida i Peto.




En Claude-Joseph va participar també en una expedició imperialista francesa a Madagascar, escrivint i fent fotografies, com també va fer en d'altres viatges a Amèrica del Sud, Indonèsia i Australia, prenent fotografies de les poblacions nadiues, en un treball que va servir per descobrir, aleshores, paisatges, cultures i realitats històriques, que són ara ja ben conegudes gràcies, en part, a l'admirable tasca de recerca i documentació feta, en condicions ambientals adverses i amb tècniques molt rudimentàries, per homes com Désiré Charnay.

http://es.wikipedia.org/wiki/D%C3%A9sir%C3%A9_Charnay

diumenge, 23 d’octubre del 2011

Lawren Harris

Lawren Harris va ser un gran pintor canadenc, reconegut tant per la seva obra de tall impressionista, com per la seva capacitat de definir les bases d'una pintura autenticament canadenca, en el context del Grup dels Set, del qual en va ser l'estímul principal.



En Lawren (Brantford, Ontario, 23 octubre, 1885 - Vancouver, Columbia Britànica, 29 gener, 1970) va ser un xicot malaltís que passava llargues estones dibuixant, pintant i fent felcitacions de Nadal per a la família, desenvolupant una activitat creativa que resultaria fonamental per a la seva plena dedicació posterior a la pintura.


Als 19 anys va anar a estudiar a Berlín, aprofinat aquesta circumstància per viatjar per diversos països com a ara Itàlia, França i Anglaterra, i ciutats com ara Damasc, El Caire o Jerusalem, tornant després a Toronto, on va treballar durant un temps com a il.lustrador de revistes (única feina remunerada que va fer al llarg d'una vida d'home pertanyent a una família d'excel.lent posició econòmica), per dedicar-se, ja des d'aleshores, exclusivament a la pintura.


Influït per l'impressionisme europeu, Harris, com a capdavanter del Grup del Set, va aconseguir definir un nou estil de pintura autenticament canadenca, lligada intimament a la realitat d'un territori propi que va arribar fins al glaç de l'Àrtic, per convertir-se finalment, tot i el rebuig social primer, en una vertadera escola nacional de pintura de paisatge, l'essència de la qual també va animar el Grup Canadenc de Pintors, del qual també en va ser primer president, després de la disolució del Grup dels Set.


Lawren Harris no firmava ni datava mai els seus quadres, perquè volia que fossin valorats per les seves qualitats intrínseques i no pel nom del seu autor ni pel moment en què van ser pintats.


Harris deia, i jo penso el mateix, que l'art era un regne de vida entre el nostre món terrenal i el món de l'esperit, tot i que si en Lawren s'hagués hagut de guanyar la vida pintant o fent qualsevol altra activitat professional, potser no hauria tingut un pensament tan subtil com el que va tenir.

http://es.wikipedia.org/wiki/Lawren_Harris